Més enllà del dòmino i la petanca

No se saben estar quiets, asseguts llargues hores. Ho diu ben gràficament Manel Serras: “Si quan em vaig jubilar m’hagués quedat a casa, ja faria temps que estaria parlant amb Sant Pere!”. Uns han aprofitat les hores que els va deixar l’acabament de la vida laboral per endinsar-se en móns nous, desconeguts per ells fins aquell moment; d’altres van, per fi, poder dedicar temps a allò que sempre els havia motivat però que només havien pogut practicar de manera esporàdica. Alguns per lliure, altres vinculats a algun casal d’avis o associació. Són avis actius, d’aquells que quan els fills els demanen si poden “cangurar” els néts han de consultar l’agenda.

Ganes de ballar
A punt de fer 91 anys, Maria Batlle porta el ritme a les venes, ara i tota la vida. “Des dels 13 anys que sempre he ballat, i no deixaré pas de fer-ho mentre pugui. M’agrada sobretot el ‘pasodoble’ i el vals”. I en devia tenir traça, ja que explica que a ella i al seu marit els deien sovint que semblaven Ginger Rogers i Fred Astaire. “Anàvem a ballar els diumenges a la tarda a l’Ateneu, i després a passejar per La Riera”. Comenta que troba “molt bé” que els joves vagin en aquests temps a ballar fins a les tantes de la matinada. “Jo a la discoteca no hi he anat mai, però si a ells els agrada, doncs perfecte! Suposo que una discoteca que posés valsos no tindria èxit...”. Ara balla al Casal d’Avis de Jaume Terradas, i pertany al grup Cors Alegres, amb els que fan espectacles amb cançons enregistrades sobre les quals hi fan ‘playback’. “Ens ho passem molt bé, cada any muntem un show i anem a assaig els dimarts i els dijous i el representem a diferents llocs. Tothom ja ens espera, sempre és ple!”, diu.

Navegant per la xarxa
Una de les activitats de més èxit en els darrers anys entre la gent gran és la d’aprendre a fer anar l’ordinador i saber-se moure per internet. Antoni Llabrés, de 76 anys, n’és un exemple, fins el punt que és ell ara el que ensenya informàtica a altres persones de la tercera edat. “Quan em vaig jubilar em vaig preguntar què faria, i em vaig apuntar a un curs d’informàtica al Casal del Parc. De seguida em va enganxar i vaig anar fent tots els cursos i tallers que podia, fins que jo mateix em vaig encarregar de tota la part d’informàtica del casal”. Per a Llabrés, “sempre s’és a temps, d’aprendre’n, encara que aquest és un camp immens i que no para d’evolucionar, i penso que l’important és adquirir uns coneixements bàsics, saber fer anar programes com el Word o navegar per la xarxa”. Llabrés explica que, tot i donar els cursos i per tant ja passar-se força hores davant la pantalla, a casa també acostuma a estar temps amb l’ordinador. “Passa l’estona que no te n’adones. A vegades miro el rellotge ii veig que se m’han fet les dues de la matinada!”.

L’ull a través de l’objectiu
Pere Linares s’ha decantat per la fotografia. De fet, de sempre li ha agradat, però va ser a partir de la jubilació – ara té 75 anys – que es va comprar un ordinador i es va posar al dia en tot aquest camp que també tant ha canviat en les últimes dues dècades. Les edita, en fa muntatges, hi posa música... “Els dos primers mesos de jubilar-me se’m queia la casa a sobre, fins que vaig adquirir l’ordinador i el faig servir sobretot per tot el tema de la fotografia”, explica. Des de fa un any dinamitza un taller per a que d’altres persones de la tercera edat n’aprenguin. “Hem fet ja un parell de sortides, una a Banyoles i l’altra a Monells, i fem fotografies que després posem en comú i comentem com millorar-les”, informa Linares, que diu que sempre porta la càmera a sobre.

Entre l’art i la recerca de sòl
El cas de Manel Serras és el clar exemple de persona que no sap estar-se sense fer res. Una de les seves principals ocupacions des que es va jubilar la té en el Rotary Club de Mataró Maresme, organització de persones de negocis i professionals que proporciona un servei humanitari. Participa activament a les trobades i fins aquest any ha estat el mestre de cerimònies. Però des que va agafar la jubilació, fa dotze anys, Serras ha estat membre de la Coral Primavera per la Pau – “ho vaig deixar quan vaig veure que no podia aguantar dret al llarg de les dues hores de recital”, explica – o també va obrir tres galeries d’art, a Sitges, Madrid i Segòvia. Una de les coses potser més curioses, però, és que el seu gendre, que treballa en una immobiliària, li va demanar si el podia ajudar a trobar sòl. “Vaig moure’m per tot Catalunya i en pocs anys vaig fer més de 200.000 quilòmetres. Al final el gendre no podia assumir tants projectes i, després de consultar-li, em vaig posar en contacte també amb altres immobiliàries”. I mentrestant encara fa alguna visita que, diu, li demanen que faci als Magatzems Serras, a la Rambla de Mataró, dels que en va ser el responsable. “La gent jove està molt més preparada que jo per portar un negoci com aquest, i això m’ho demanen, penso, com una deferència. Però jo content que alguna vegada em consultin algun tema”.