Mataró des de l’acció veïnal

Que avui puguem seure sota l’ombra en el banc d’un determinat parc, que hi hagi carrils exclusius per a l’autobús, que la marxa nocturna estigui concentrada en un polígon industrial, que el port el tinguem allà on és i no on s’havia proposat inicialment, o que es conservin edificis com la casa de les Esmandies, ha depès en gran part de la voluntat dels governants del moment, però també de que un grup de veïns fessin sentir la seva veu o fins i tot sortissin al carrer en manifestació. El llibre Veus de Mataró. Les lluites veïnals explicades pels seus protagonistes, (http://veusdemataro. wordpress.com) de Xavier Amat i amb fotografies de Sergi Bernal, editat per l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Mataró i per la Federació d’Associacions de Veïns de Mataró, fa un recorregut pels darrers quaranta anys de la ciutat a través d’entrevistes a 44 personatges que, d’una manera o altre, han participat en el moviment veïnal o han tingut càrrecs de responsabilitat al consistori. El llibre posa sobre la taula el debat sobre la utilitat de les associacions de veïns en els temps actuals, les contradiccions que sovint es donen en el sí d’aquestes o amb altres entitats del barri, i la seva representativitat social.

El que és evident és que en una ciutat com Mataró les lluites veïnals han estat d’allò més heterogènies, i les preocupacions principals dels habitants d’un barri poden ser completament diferents de les del barri del costat. Mentre en l’un els veïns es queixen de la manca de places d’escola bressol, en l’altre la mancança pot trobar-se en la qualitat dels habitatges de protecció oficial, o en unes voreres massa estretes, o en un cert neguit per la instal·lació d’una antena de telefonia mòbil prop de casa. Hi ha hagut, però, alguns moments especialment àlgids de les lluites veïnals, independentment de si aquestes van ser iniciades per una associació de veïns constituïda o bé per un altre col·lectiu o grup de veïns. Són moments molt recordats als respectius barris, com ara les mobilitzacions per salvar la casa de Can Noè, a Rocafonda, o la de les Esmandies, a Peramàs, la lluita pel parc de Cerdanyola, o perquè no s’instal·lés el sistema d’aparcament de zona blava en aquest mateix barri, les accions perquè no s’alcessin pisos als patis de Valldemia, o la implicació del moviment veïnal quan, a principi dels anys 90, a tota la ciutat van començar a sortir edificis afectats per l’aluminosi, o quan hi va haver el brot de legionel·losi l’estiu del 2002.

Les dues potes de les AV
No obstant, en els darrers anys les associacions de veïns han combinat aquesta tasca més reivindicativa amb la de promoció cultural i de la festa al barri, en molts casos fi ns i tot donant-li prioritat, en el que suposa un altre gran debat dins les AV, el de quina de les dues vessants de l’entitat cal posar per davant. A més d’organitzar la festa anual, moltes participen en rues de Carnaval i cavalcades de Reis, munten tallers i cursos als seus locals, i fan altres activitats al llarg de l’any com dinars o sopars populars i sortides a diferents indrets. Les accions reivindicatives al carrer semblen guardar-se per a moments molt puntuals, i la participació veïnal en les decisions ciutadanes es fa habitualment a través de consells municipals i audiències públiques.

Sigui com sigui, les "mogudes" veïnals que hi ha hagut en les darreres dècades han marcat molts dels moments de més tensió o més debat viscuts a la ciutat, o han suposat canvis en les propostes inicials dels governs municipals, essent, per tant, entitats que configuren el present i el futur dels barris i del municipi.