Maria Coll: "L’any 1957 és la primera vegada que la dictadura veu que ha perdut la universitat"

Maria Coll (Mataró, 1977) és llicenciada en Història i Periodisme. Ha treballat a l'Agència EFE, ha estat cap de redacció del Singular Digital i cap de premsa de la Fundació Carta de la Pau. Actualment és codirectora de la revista Valors i col·laboradora habitual de la revista Sàpiens. L'entrevistem amb motiu de la publicació del seu darrer llibre 'Al Paranimf!' (Editorial Base), que tracta sobre la primera revolta estudiantil. El 21 de febrer de 1957 més de 600 estudiants es van reunir al Paranimf de la Universitat de Barcelona amb la intenció de celebrar la primera Assemblea Lliure d'Estudiants, però la concentració va acabar convertint-se en una tancada a favor de la democratització de la Universitat i en l'acte més massiu protagonitzat fins aleshores per una joventut que començava a posicionar-se públicament contra la dictadura franquista. Coll, que ha entrevistat 25 testimonis per escriure el llibre, assegura que el gran objectiu d'aquella tancada tancada era "acabar amb el règim".

D’on sorgeix la idea d’escriure el llibre?

L’any 2008 vaig publicar, amb en Josep Puig, un llibre sobre la vaga de tramvies del 1957. Al final d’aquest llibre apuntàvem que aquesta vaga va ser el gener del 1957 i dos mesos després hi havia la tancada del Paranimf. Aquella vaga implica tota Barcelona, i els estudiants són un element més. Però el llibre d’ara explica tota la trajectòria dels estudiants del curs 1956-1957. I ara, que fa 60 anys, era el moment de reprendre aquella història amb uns dels protagonistes, que eren els estudiants, que són els que porten el punt de confrontació amb la policia.

Què és el que més la sorprèn d’aquells fets?

Que es tracta del primer moment de revolta dels estudiants. Fins llavors només hi havien uns quants estudiants que estaven polititzats a la universitat, però eren molt pocs. I els actes polítics també eren molt puntuals, i amb poca gent que hi assistia. Però un acte amb 600 persones vol dir que ha passat alguna cosa abans. És el curs de la revolta, i implica un canvi i trencament. Abans els estudiants tenien por d’enfrontar-se a la policia i a les seves pròpies famílies, i aquests saben que estan fent una cosa que els generarà problemes. I hi ha un altre element molt important: que si no parles ara amb aquesta gent, d’aquí uns anys ja no hi podràs parlar, perquè tots tenen vora 80 anys.

De fet, el llibre té la doble vessant: de documentació i de parlar amb testimonis...

Sí. Té una part més periodística d’entrevistar 25 persones que són testimonis vius dels fets, que van estar allà tancats; i després té la part més històrica, que és la recerca en molts arxius, tant d’aquí com de Madrid, que fonamenta la reflexió i els records dels testimonis.

Aquella revolta del febrer de 1957 va representar un abans i un després en l’àmbit de les revoltes estudiantils?

Sí. Tothom recorda les persecucions dels grisos per la Diagonal, que són dels anys 60, però si no hi hagués hagut aquest canvi de mentalitat dels estudiants de finals dels 50, no s’haguessin produït les persecucions o la caputxinada, per exemple. La tancada del Paranimf és el precedent de totes les tancades posteriors i de les assemblees d’estudiants dels anys 60. El canvi de mentalitat ve perquè són la primera generació que no va viure la guerra civil, i això fa que siguin una generació més oberta i que es pot enfrontar una mica als seus pares i al règim. I el règim veu per primera vegada l’any 1957 que ha perdut la universitat, que era la seva gran aposta, amb l’objectiu que els joves fossin la continuïtat del règim.

Al Paranimf hi havia gent de tot tipus...

Sí, però la gran majoria d’estudiants no tenien ideologia. La gran cosa és que van allà per reivindicar una universitat democràtica, però no militen a cap partit polític. I dels pocs que militen, trobem de tot: comunistes, monàrquics, carlins, socialistes, etc. N’hi ha que es plantegen què passarà després del règim, però no és la discussió en aquell moment. El gran objectiu és acabar amb el règim.

I dels testimonis que ha entrevistat, tots van viure aquell moment amb la consciència que estaven fent una cosa que suposaria un punt d’inflexió?

N’hi ha de tot. He volgut parlar amb gent que va estar molt implicada -com per exemple algun que havia fet el manifest-, persones que van patir les conseqüències de les tancades, i dones, perquè volia saber què els va passar a les noies, ja que van tenir un paper protagonista. Però també persones que eren apolítiques, com una noia que va entrar perquè anava darrera d’un noi i volia veure què passava. Hi ha noms coneguts i d’altres que no ho són. Hi ha gent de tot, i també de primer de carrera i de cinquè. Per exemple, en Lluís Permanyer diu que fins que no ha llegit el llibre no se n’ha adonat de la transcendència. Però n’hi ha que estaven polititzats i que van patir les conseqüències, i un judici.

I quin paper van jugar les dones?

En aquell moment a les dones els deien que anessin a la universitat per casar-se, i algunes volien fer una carrera però el pare els hi treia del cap. Moltes acabaven a Filosofia i Lletres, algunes a dret i molt poques a ciències. Déu n’hi do les dones que hi havia dins del paranimf i moltes es van quedar perquè si hi entrava la policia i hi havia batusses, pegarien als nois. I una de les noies explica que es van quedar per defensar els nois, perquè a elles no les pegarien. El masclisme de la policia d’aquell moment feia que no peguessin a les noies, tot i que quan començaven a repartir no feien moltes distincions.

Quantes dones hi havia dins del paranimf?

És molt difícil calcular-ho. Se’n pot tenir una idea per les sancions. Fan diferents grups de sancions, hi ha persones a les que no sancionen perquè diuen que quan l’onada d’estudiants entra dins del paranimf s’hi estava fent una classe de tercer i consideren que aquestes persones no hi anaven, sinó que es van trobar allà. A les noies les sancionen a pagar matrícula doble. A la majoria dels nois els condemnen com a multa acadèmica a no anar a la universitat aquell curs. I després hi ha sancions més dures als caps de la tancada, que poden arribar a estar-se anys sense poder anar a cap universitat de l’Estat espanyol. També hi ha 22 detinguts. Les noies estan totes dins de les que han de pagar matrícula doble, i d’aquestes sancions n’hi havia entre 300 i 380.

Què feien els mitjans de comunicació?

De la tancada del paranimf no en diuen res. Directament ja publiquen les sancions acadèmiques. Però d’altres esdeveniments d’aquell curs sí que en van parlar... El Gobernador Civil d’aquell moment, Acedo Colunga, envia un comunicat que es reprodueix a tots els mitjans de comunicació. I la gran majoria de vegades era distorsionant els fets. En el cas del paranimf no hi ha ni comunicat ni res, perquè la por era que això es propagués a la resta d’universitats. No acaba passant, tot i que la resta d’universitats dona suport als estudiants.

Les revoltes d’estudiants madrilenys van ser diferents de les dels catalans?

Les de Madrid tenen lloc al 1956, i allà és diferent perquè tenen més relació amb la lluita de poder. Allà són més dures, i hi ha els grups falangistes. Hi va haver un ferit i comença a córrer que si aquest estudiant acaba morint i hauria una nit de ‘ganivets llargs’. I la Falange treu una llista de les persones que poden arribar a morir si aquest estudiant mor. Aquí comença a haver-hi pànic, i Madrid queda tocada. El protagonisme de Madrid passa llavors a Barcelona, que aprofita els fets d’Hongria i la vaga de tramvies per activar-se. Aquest any de reactivació de Barcelona fa que es reactivi una mica també Madrid, però realment està molt tocada, perquè ha tingut una experiència dura. El règim allà havia fet moltes detencions.

Totes aquestes revoltes d’estudiants són una de les principals oposicions amb les que es va trobar la dictadura?

El règim pensava que el problema li podia venir de moltes parts diferents -dels obrers, del món monàrquic, de les lluites polítiques, etc.- però no dels joves, perquè la universitat la tenia més o menys controlada. I en aquest moment és quan se n’adonen que no és així. Quan hi ha un canvi generacional dins de la universitat i veuen que no tenen controlada la feixització de la universitat és quan es posen nerviosos perquè veuen que perilla el futur del règim. Però ningú s’esperava l’entrada de la policia a la universitat.

I quina és la principal motivació que tenen els estudiants per fer-ho?

Vindria a ser l’estudiant empipat, com el català emprenyat d’ara. L’estudiant era algú que anava a classe, o que potser no hi anava però que se sentia protegit dins de la universitat. Quan la policia entra el febrer de 1957 a la universitat hi ha molts estudiants que diuen que s’ha passat una línia que no s’esperaven, perquè havien sobrepassat el seu lloc de protecció. La policia va entrar a la universitat amb la pistola a la mà, agredint i insultant a la gent. És ben bé l’estudiant empipat, però això no vol dir que estiguin polititzats, perquè n’hi ha molt pocs de polititzats.

Aquesta tancada del paranimf crea un precedent de les revoltes d’estudiants?

Suposa un moment de trencament i després hi ha un parell d’anys de rebaixar la tensió, i després hi ha un intent d’assemblea més, a primers dels anys 60. En aquest cas ja tenen el suport del professorat. Després ja hi ha tancades més importants. La diferència és que en la del paranimf els estudiants estan sols i que té un punt d’espontaneïtat, tot i que hi ha organització prèvia i es fa un manifest.

Els estudiants estan poc implicats actualment en la vida universitària?

Jo crec que falta implicació, sí. Potser veiem els joves de 18 anys més adults que fa uns anys, però ara menys implicats. Si mirem com ha afectat la crisi econòmica als joves, potser esperaríem que hi haguessin hagut més revoltes i més manifestacions. En canvi, als estudiants del 57 van tenir la valentia