La Barceloneta romàntica

Agafar un vol destinació l'Alguer significa iniciar un viatge amb connotacions sentimentals, recordant aquella vella, romàntica i sempiterna idea dels Països Catalans. La veritat, però, és que el viatge no decep.

La Barceloneta és un poble petit, amb un munt de contrastos, de matisos diversos. La zona antiga és sens dubte la més interessant, la més suggerent. Però també és la més petita, aïllada per una urbanització limítrofa sense escrúpols, fruit d'un turisme imparable i d'un disseny desastrós. Però ni així la “part” catalana perd el seu encant més genuí.

La ciutat et dóna la benvinguda amb unes grans muralles que no deixen veure ni un pam de les seves intimitats. Només el campanar de la bella catedral de Santa Maria s'atreveix a treure el nas. L'ideal és que el visitant entri per una de les petites portes que hi ha al voltant de la muralla, tantes com sortides tenia la ciutat medieval. Un cop a dins, convé perdre's pels seus tortuosos carrers i anar descobrint a poc a poc les seves intimitats. Parada obligada és Santa Maria, la construcció més vistosa, però austera en el seu estil. De la segona meitat del “sècul” XVI, la catedral és un bon exemple del gòtic català. Durant l'estiu és possible visitar el “campanil” de la Catedral, un dels monuments més significatius de la ciutat i, d'una certa manera, un dels seus emblemes iconogràfics. Els detalls catalans els copsarem ràpidament al seu interior en veure una rèplica de la moreneta i nombrosos escuts de la corona catalano-aragonesa, amo i senyora d'aquestes terres durant més de tres segles.

A més d'una catedral, l'Alguer compta amb sis esglésies, totes elles projectades en època catalana, si bé alguna d'elles ha passat ja pel sedàs italià –o, més ben dit, de Sardenya-. Plenament recomanable és la de Sant Francesc, única a la illa i que data del 1380. La posició cèntrica de “l'iglésia” ha fet de Sant Francesc un centre de forta espiritualitat popular, un punt de “referiment” per tota la ciutat que conserva encara avui importants vestigis de la seva història artística, expressió i memòria de les devocions que en èpoques successives han caracteritzat la vida religiosa de la comunitat algueresa. Petita i senzilla, artística i emblemàtica, ofereix un dels llocs més fascinants de tota la ciutat: el claustre. Espai romànic, transmet una sensació de pau franciscana i un camí cap a la meditació i el silenci.

Amb tot, La Barceloneta permet també despistar-se pels seus carrers, la Plaça Ferrera, el Fort de la Magdeleneta, la Jueria; convida a seure a les torres tot prenent un deliciós gelat i gaudint de la presència dels algueresos: gent afable, riallera, combinadors de la rauxa italiana i del millor del seny català. És d'obligada visita el pas pel bar català de Piazza Municipio, que ens aproparà una mica més al nostre petit país.

Quan el sol s'amaga pels merlets, l'Alguer ofereix un munt de racons gastronòmics que ens permeten degustar el bo i millor de la cuina italiana, típicament mediterrània. Amb una bona companyia, un bon vi i el gust de la pasta de la zona, el viatge cap el que havia estat terra de guerres entre napolitans i catalans serà inevitable. I és que l'Alguer, també és terra d'acollida, de catalans, austríacs, italians i francesos. Fa uns segles eren comerciants, nobles o guerrers, enguany són turistes o catalanòfils perduts en un mar de sensacions.

Però i la llengua catalana? La Barceloneta traspua catalanitat per cada racó, cantonada i edifici. Però també deixa entendre una certa decadència, com l'aranès a la Vall d'Aran o l'escocès a Escòcia. Els temps canvien i l'arribada d'italians fa difícil la supervivència lingüística. Si us pica la curiositat, és plenament recomanable acostar-se a una missa oficiada en català –normalment són els dijous a “l'Iglésia” de Sant Francesc- o perdre's pel carrer i aturar a algun alguerès catalanoparlant. De fet, cada carrer conserva el seu nom català tradicional i el nom en italià. “El govern no va voler conservar el nom català i ara els carrers tenen dos noms”, recorden els algueresos. Com acostuma a passar, la qüestió del català a l'Alguer no serà qüestió de població, ni de lleis, sinó de la mateixa població que se senti orgullosa de parlar-lo.

A la Piazza del Gimnasio hi trobarem la bugaderia l'Alguer, regentada per Pasqual Omelade. La botiga, coneguda com “l'ambaixada algueresa-catalana”, és un autèntic món català i per ella hi han passat grans personatges de Catalunya, des de Pujol, Tarradellas, Carod-Rovira a Serrat, Lluís Llach o Maragall. Omelade és un dels principals lluitadors de la causa catalana a l'Alguer i defensor de la llengua per damunt de tot. “Hi ha uns vint mil parlants que se senten orgullosos de parlar català en la seva variant algueresa”, reconeix. Ell us atendrà afeblement i us explicarà amb pèls i senyals la història contemporània de La Barceloneta.

De ben segur que es pararà curosament en l'any 1960, quan l'Alguer –en plena època franquista al Principat- va rebre una expedició catalana. Així, la ciutat sortia del seu “aïllament” de més de tres-cents anys i –grata sorpresa!- veia que hi havia “compatriotes” a molts pocs quilòmetres. “Molta gent no ho coneixia i el primer que van dir va ser: "Parlen igual!'”.

L'Alguer pot ser qualificat com un d'aquells viatges de tres o quatre dies, aprofitant les oportunitats dels vols de baix cost. Amb tot, els seus encants fan rememorar un passat d'epopeia, en què un estat gaudia militarment d'un bast domini geogràfic i era també la primera espasa en matèria cultural i política. Malgrat tot, el viatger potser no desitja furgar en la història i prefereix perdre's per les seves platges cristal·lines, els seus fantàstics restaurants o els llargs passeigs per camins plens de flors. La Barceloneta és una ciutat de contrastos i d'imatges oposades, però també un lloc de calma i d'inspiració intel·lectual.

Barceloneta, qui bella que sés,
seguda en fatxa del Cap de la Caça;
si no se fossi perduda la raça,
una sirena hi fóra de més,
barceloneta, qui bella que sés!
(Antoni Nughes, Rimes Alguereses)