‘Els grups entenen que cantar en català no és reivindicatiu, sinó natural’

Com sorgeix la idea de fer aquest documental sobre la nova onada del pop en català?
Joan Salicrú: És un document d’urgència, que segurament ja ha quedat una mica superat des de que el vam enregistrar, sorgit després de veure que hi havia una nova corrent que estava naixent, que era potent i que funcionava. Ens en vam adonar en un període de 8 o 9 mesos, anant a un concert de Manel en una escola de Mantlleu, veient a Anna Roig al Mercat de Música Viva de Vic i als Amics de les Arts a les festes del barri de Sant Andreu de Barcelona. Tots ells plens de públic, a petar de gent, quan no eren noms que s’haguessin promocionat especialment. Vam veure que hi havia una gran connexió, propostes de pop cantat en català que la gent comprava, cosa que amb anterioritat no passava

Eloi Aymerich: Hem plantejat el documental com una road movie, fent un seguiment d’allò que passa en un moment determinat, a partir de cinc noms de l’escena (Manel, Amics de les Arts, Maria Coma, Anna Roig i El Petit de Ca l’Eril). Hem volgut fer un documental musical d’acció, un retrat viscut i intens que segueix l’eclosió del fenomen.

Per què creieu que s’ha donat aquest fenomen?
Eloi: Coincideixen diversos factors. Per un costat, la democratització de la tecnologia, que permet als músics crear el seu propi estudi d’enregistrament sense grans inversions. Després ens trobem amb un seguit de grups que entenen que cantar en català no és reivindicatiu, sinó natural. I també és molt important la irrupció de l’Internet 2.0 i les seves plataformes d’expressió com el myspace, youtube o facebook, amb les quals les audiències rebenten. Aquests són els punts en comú, però cada grup té les seves particularitats. Maria Coma té un univers propi amb elements de l’electrònica, Anna Roig té connexions amb la chanson francesa, el Petit de Ca l’Eril és un geni que viu aïllat...

Joan: D’aquí ve el títol de ‘Cançons a la vora del pop’. Els grups escollits presenten propostes estilísticament molt diverses, però alhora populars i que enganxen a la primera.

Eloi: El documental mostra gent de la nostra edat, sense cap mena de divisme, que viuen aquest fenomen com un regal. De fet, per les dates que el vam enregistrar (entre febrer i març de 2010), se’ls veu sorpresos del que està passant al seu voltant. Però a aquestes alçades pensem que ja s’hi estan acostumant.

Quines diferències trobeu amb el rock català de Sau, Sopa de Cabra i companyia?
Joan: Com deia l’Eloi, ara mateix cantar en català ja no és una reivindicació, sinó que es fa des de la normalitat. Tampoc trobem aquell to contestatari dels anys 90, els grups actuals canten sobre fets quotidians, cosa que enganxa molt al públic. La moguda de fa 20 anys, a mes, era molt de comarques, mentre que ara Barcelona gaudeix de més protagonisme.

Al Maresme hi ha algun grup o cantant que segueixi aquesta onada?
Eloi: Ens costa veure’n algun a la comarca, de moment, que segueix l’estela de les bandes que apareixen al documental. Es parla molt dels canetencs Filippo Landini, però la seva música va més lligada al so dels anys 90. Potser el cantautor Dídac Rocher si que s’hi assimila més. És tot un diamant en brut.

Com ha estat el procés de producció del documental?
Joan. Hem comptat amb partners importants com Caixa Laietana, l’EUPM, TV3, Comunicàlia, el grup Enderrock i el Consorci Digital Mataró Maresme. La nostra idea va ser aprofitar el buit existent, ja que no hi havia cap document audiovisual sobre tot aquest fenomen. Ens hi vam llançar sense saber tan sols si recuperaríem la inversió. El nostre interès en aquest projecte no és fer diners, no hem pensat en riscos ni en beneficis.

Eloi: Tot l’equip del documental és del Maresme, gent de menys de 30 anys que ha treballat sense pensar si cobraven o no. El nostre objectiu com a Clack Música (la productora responsable del documental) era senzillament crear un producte rigorós, i hem aconseguit que tingui sortida

Joan: La nostra idea és fer un segon documental, l’any que ve es compleix el 20è aniversari del concert del Palau Sant Jordi. Seria un documental més reflexiu que parlés de les quatre darreres generacions de músics a Catalunya (de Pi de la Serraa l’actualitat), i mostrar com col·laboren entre elles.

Des de Clack Música, com a firma de l’àmbit audiovisual, com veieu l’aposta que està fent Mataró per aquest sector?
Joan: Em sembla molt bé, però tinc la sensació que a Mataró es fan les coses del revés. Primer es pensa en el totxo i després en què hi posarem a dins. Tenim l’exemple de TecnoCampus i Can Minguell. En l’àmbit de continguts no està massa treballat. Què pretén fer Mataró en l’àmbit audiovisual exactament, en què consisteix aquesta aposta?

Eloi: Cal apostar pel talent, que no es treballa ni amb diners ni creant grans espais, sinó donant confiança i mitjans a la gent. Això últim és precisament el que no es fa. A Mataró costa trobar suports per potenciar projectes audiovisuals. No comptem amb jornades del sector, ni platós públics en lloguer ni res similar. Les solucions no arriben amb totxanes ni ciments, això al 2010 és secundari. El que cal són complicitats i voluntats reals.