Santi Garcia en arribar al Bus on va viure més de 100 dies Christopher McCandless.
Santi Garcia en arribar al Bus on va viure més de 100 dies Christopher McCandless.

El salvatge viatge fins al Magic Bus

Santi Garcia i Natàlia Sarrión, els dos primers catalans en arribar al bus on va viure més de 100 dies Christopher McCandless.

Christopher McCandless va ser un senderista nord-americà que tot i tenir-ho tot de cara, fill d’un treballador de la NASA i procedent d’una família benestant, va llençar-se a l’aventura amb la voluntat d’allunyar-se del materialisme imperant en la seva societat. Així va començar una aventura que el va portar a travessar Arizona, California i Dakota del sud. Però el seu gran objectiu era fer una odissea per Alaska, vivint lluny de la civilització. Va ser a l’abril de 1992 quan va arribar a Stampede Trail, des d’on va acabar enmig del Parc Nacional Denali, junt a un autobús abandonat. Allà es va assentar i va decidir viure de manera lliure i salvatge. Un diari personal comptava amb 113 dies amb entrades, on es relataven les seves experiències. Al setembre de 1992, un grup de caçadors el van trobar mort dins de l’autobús.

Una història personal i de superació, recollida en el llibre ‘Hacia rutes salvajes’ de Jon Krakauer i a la pel·lícula (disponible a Netflix) ‘Into the Wild’, i que va impactar i molt al mataroní Santi Garcia. “Vaig conèixer la història en un moment delicat de la meva vida, i em va marcar per sempre; em vaig arribar a obsessionar”, relata. Era l’any 2007 i un dels copropietaris del restaurant Lumber ja tenia clar que algun dia intentaria fer el recorregut de McCandless per Alaska.

Aquest mes de setembre, junt amb la seva dona Natàlia Sarrión, van convertir-se en els dos primers catalans –i espanyols- en arribar al Magic Bus, tal i com el descrivia el senderista nord-americà. Un viatge de noces mogut i perillós. Però satisfactori i també irrepetible.

Com és el trajecte fins el ‘Magic Bus’?

Primer de tot ens vam preparar bé físicament, i en el nostre viatge de Canadà fins a Alaska vam destinar la darrera setmana a fer la ruta StampedeTrail. Comença des de un punt del Parc Nacional de Denali i té un trajecte de 42km fins a l’autobús. Força complicada, perquè és tot fangós, has de superar dos rius (Savage i Teklanika) i és perillós.

Vau anar sols?

Vam fer-la amb l’Izar, un basc amb el que vam contactar per Internet mesos abans del viatge. Buscant blocs i webs de viatgers, mirava si algú volia fer la ruta perquè sent només dos era perillós. Vam veure que coincidíem en dates, ens vam trobar i vam anar junts a fer la travessia. L’anada psicològicament va ser molt dura pels desnivells, l’absència de senyalització, el fet d’estar enmig de tot tipus d’animals salvatges com ossos, rens, ants... Animals preciosos, però que també podien ser ser letals.

Quin és el pitjor moment del camí?

A l’anada, el moment més crític va ser en creuar el Teklanika, el riu més fort, perquè sabíem que quedaven uns 15 kilòmetres però innconscientment pensàvem que ja estava fet. I no, el camí no s’acabava, la sensació d’estar perdut era constant i teníem por d’estar fer kilòmetres sense rumb. Aquí la Natàlia es va derrumbar i em vaig sentir malament, perquè havia arrossegat a la meva dona per un camí dur i perillós. Tot i que ella estava animada a fer-ho i tenia ganes, sabia que estava allà per mi.

I quan arribeu, què passa?

Després de nou hores i mitja, gires un petit revolt i el trobes l’autobús. Estava filmant amb el mòbil i em va caure a terra. Vaig començar a plorar desconsoladament. Quan arribes al Magic Bus, és com si entressis a un santuari. L’esperit de superació i d’aventura, que tot és possible, estava davant nostre. I òbviament, l’entorn: perdut enmig del món. Un moment que, del cansanci i saber que quedava la tornada, potser no vam poder gaudir tant com voldríem.

Què vau fer?

Vam encendre foc, vam menjar uns raviolis enllaunats fastigosos i vam dormir a l’autobús. Va ser una nit molt dura, perquè no va parar de ploure, teníem rampes constants i sabia que el riu que ens esperava el dia següent seria molt més perillós per culpa de la pluja. No em vaig equivocar.

La tornada va ser més dura...

Durant les 10 hores de tornada estàs trepitjant pedres, aigua i tens els peus ple de fang. Quan vam arribar al Teklanika vam patir un infern. El pitjor moment de tots. El riu se’m va emportar la motxilla amb els sacs i la tenda de campanya. Quan ho vam tornar a provar, el tronc que feia servir de suport es va trencar i se’m va endur. Cansat com estava, es va posar l’Izar al davant, però també se li va trencar el punt de suport quan ja estàvem a punt d’arribar. Finalment, vam aconseguir creuar agafant-nos a pedres, al que trobéssim. Va ser crític: ploràvem, cridàvem i estàvem desesperats. Quedaven cinc hores. No ens vam dir ni una paraula més fins el final.

Ho tornaries a fer?

Quatre mesos després no he tornat a veure el vídeo del viatge, ni la pel·lícula ni el llibre. Va ser una bogeria que sense l’Izar no hauríem pogut fer, i jo sense la Natàlia tampoc. Em va saber aixecar i ser el suport quan m’ensorrava psicològicament, i ens vam ajudar l’un a l’altra. Sense ella hauria estat impossible. Però tot i la duresa del trajecte, qui sap si a llarg termini hi torno per passar uns dies al Bus i viure el que va viure ell.

perfil

Arxivat a:

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • C/ Sant Benet,16-18 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telf:93 790 45 46
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive