La darrera lliçó

Aquesta setmana s’acaba el termini que ha donat el TSJC a la Generalitat per aplicar la sentència que imposa el 25% de castellà a les aules. A dissabte 21 de maig el conseller encara no ha comunicat res a les escoles, més enllà d’haver reconegut davant dels periodistes que probablement enviarà ja les instruccions als centres. És clar que ja hi estem acostumats, als centres, a conèixer més les seves intencions per la premsa que no pas per mantenir una comunicació directa amb el seu departament.

Però més enllà del que suposa la seva figura i de les paraules amb què miri de maquillar la sentència, i encara més enllà del greuge i l’aberració que suposa legislar en funció d’una ordre judicial, doblegant la voluntat del poble català als designis d’un grapat de jutges, la pregunta que ens fem els docents i la resta de la comunitat educativa és: i ara què?

I, malgrat que ho sembli, no és una pregunta senzilla, com no ho és la seva resposta. Aquesta pregunta, no té concreció perquè el Govern de la Generalitat ha permès que no hi hagi expectativa. No només hem vist com s’han replegat, rebaixant les exigències a cada recurs legal per guanyar temps, sinó que aquesta estratègia no ha donat cap resultat i, ara amb el rellotge esgotat, renuncien a un dels majors consensos socials del nostre país per intentar mitigar aquesta imposició, abandonant el combat des de les pròpies institucions. A més, també és significatiu que de les negociacions per entomar el problema s’ha apartat a la CUP, com a partit que defensa plenament l’ensenyament en català, se n’ha apartat als sindicats, com a representants dels docents, i se n’ha apartat a les entitats en defensa de la llengua i a les famílies afectades.

No, aquest “i ara què?” no va dirigit al govern, és una pregunta retòrica formulada als mateixos claustres, perquè és als docents i a les famílies a qui s’ha traslladat tota responsabilitat final.

De moment, mentre s’organitza l’única resposta capaç d’aturar tot això, una resposta col·lectiva impulsada per la societat civil i tots els actors que s’ha volgut deixar fora dels ridículs acords de despatx, els docents haurem de respondre sols. Amb el convenciment, això sí, que no serà l’última classe que fem en català. La darrera lliçó que podem ensenyar al nostre alumnat és que la desobediència civil sempre és útil enfront de les imposicions injustes.