Campanya sobre coixins de ploma

Una gran amiga que segueix la campanya d'ERC m'explica que cada dia van de bòlit. En Carod és com el cul d'en Jaumet, que mai no para quiet. Un míting, un altre míting, dinar, passejada, conferència, sopar... No paren. Suposo que és la manera de donar-se a conèixer. Un problema que en Maragall, naturalment, té superat. I a la colla d'en Pasqual ens tracten amb tanta delicadesa com si fóssim una col·lecció de nines de porcellana.

Ens tenen a dieta. Només ens serveixen una roda de premsa al matí i el míting del vespre. Acabem sempre cap a les 9, perquè a 3/4 el punxen al TN (ahir em vaig fixar que l'avisen amb uns focus vermells). És clar que també hi ha la possibilitat de seguir els actes des de la redacció, per un canal via satèl·lit. És la pera! I a l'autocar tenim taules amb endolls, telèfons i connexió a Internet. Alguns dies, fins i tot, ens reben amb croissantets calents.

Tot plegat forma part d'aquesta relació incestuosa entre política i premsa. El cas és que els "peceseros" tenim força temps lliure. Hi ha qui aprofita per llegir, per escoltar música, qui fa llista dels clixés maragallians... I alguna hora, debatem sobre la professió. Per què hem de menjar sempre de la mà dels actes convocats? Per què no anem per lliure? Qui s'ha dedicat a comprovar les promeses electorals incomplertes? I per què es busca sempre la declaració i la contradeclaració fàcil? A qui li interessa? Fins a quin punt té sentit aquesta obsessió per la immediatesa? Sobre aquest interrogant, els vaig recomanar una exposició del CCCB: Després de la Notícia.

Va ser un brainstorming estimulant. En una època en què les neurones prefereixen el menjar precuinat, ahir vaig descobrir que la utopia periodística també existeix.