Adictes als videojocs, adictes a la violencia?

Són les onze del matí d'un dissabte com avui, una colla de cinc nois, aproximadament d'uns dotze anys, entren a un cibercafè de la ciutat. S'instal·len davant els seus respectius ordinadors i trien un videojoc. El joc, amb un nom anglès de difícil pronunciació, és ben senzill: disposen de totes les armes necessàries per a matar-se mútuament. El guanyador és aquell que conserva la vida. És important que la teva sang (guerriller que tu representes) literalment no esquitxi la pantalla. Passen les hores i només se senten crits de victòria o instruccions. “Ara lluitem amb ganivets”, anuncia un del grup. A les dues del migdia, la majoria d'ells comencen a desfilar cap a casa. Marxen contents, han passat una estona divertida.

El cibercafè és ple, tots els clients són nois d'entre deu i vint anys. Alguns, igual que els seus companys, també maten escarnissadament en les seves pantalles unes bèsties abstractes. Afortunadament, hi ha altres usuaris que juguen a curses de cotxes o fan partides de tenis contra l'ordinador. Tots ells són grans amants dels videojocs, coneixen a la perfecció les darreres novetats del mercat i es passen moltes hores davant la pantalla potenciant la seva habilitat per eliminar els dolents, derrotar un company o humiliar a la pròpia computadora.

La primera finalitat dels videojocs és la distrecció i la segona desestressar-se. “Jugar amb un videojoc em relaxa, m'ajuda a despendre'm de la tensió quotidiana”, assegura un noi. Malgrat diuen els usuaris que l'acció que succeix-hi a la pantalla és el factor menys important del producte, abans és preferible una bona imatge o un control fàcil, la majoria de propostes són basades en la violència. “És veritat que la violència atreu els joves, però això és simplement una moda”, comenta un altre jugador. I afegeix: “Abans estaven de moda els Pokemon i ara els jocs de sang”.

Les noves tecnologies, majoritàriament útils per la millora de la societat, també poden ser mal usades i produir efectes contradictoris. Els videojocs poden convertir-se en una adicció: “Hi ha persones que venen a jugar una hora cada dia o cada dos dies, però també hi ha jugadors que aguanten cinc hores davant la pantalla”, assegura un dels treballadors del cibercafè. Una afició que no és barata. Cada quart d'hora de joc representa un euro. A partir d'aquí la relació no és proporcional, deu euros donen dret a tres hores de joc.

Els cibercafès però no són caus de persones enganxades en aquest món dels videojocs, en ells també es formen amistats a través del joc. “La gent no solament ve al local per a jugar, també ve per relacionar-se, trobar-se amb els amics i fer noves amistats”, assegura en Ramon, propietari d'un cibercafè. De fet, des dels mateixos locals, s'intenta evitar que un jove es faci adicte al joc: “Sempre avisem que els videojocs per molt divertits que siguin no poden treure hores d'estudi i per això quan ens ensenyen bones notes els regalem una hora de connexió”. Es l'hora de tancar. Tots els ordinadors s'apaguen. Malgrat han estat més de cinc hores matant extraterrestres i figures humanes virtuals tots ells asseguren que la violència no se l'emporten al carrer o a casa. Esperem que així sigui.