1-O, l'inici de tot

Què va ser l’1-O de 2017? I què volem que sigui, què volem fer-ne? No són preguntes retòriques. Sabem què va succeir aquell dia. Tots hi érem i en vam ser protagonistes principals. Ara però sembla que hi ha interessos per reduir-lo a un fet més de la història recent del nostre país. Important, sí, però no pas més que altres esdeveniments fita, com la manifestació contra les retallades a l’Estatut, la Via Catalana o el 9-N. És això realment l’1-O que vam viure tots?

Veníem d’un parell de mesos molt intensos. Acabàvem de passar el gran sotrac dels atemptats, que vam ser capaços d’encarar amb accions pròpies d’un país de debò. Vivíem la tensió per l’arribada massiva de policies a la caça de qualsevol indici que es pogués relacionar amb el referèndum. No cal dir que el fet més transcendent va ser el registre a la Conselleria d’Economia el 20 de setembre i la reacció popular. Nervis, incògnites i inquietud eren dominants perquè ens preparàvem per al gran dia sense saber-ne gaire ni el com ni el què. Tots hi volíem ser. 

I tots hi vam ser. L’1-O vam respondre com a poble en tots els aspectes: preparant, defensant, votant, salvant i celebrant. Tothom va fer la feina que li tocava. Tothom va veure clar què havia de fer i ho va fer amb il·lusió i orgull. Ens sabíem un poble capaç i unit caminant cap a la plena llibertat. Érem conscients que estàvem vivint una fita històrica que ens marcaria la vida.

Aquell dia vam constatar que teníem força, que podíem plantar cara, que podíem arribar al nostre objectiu final si treballàvem units. El referèndum (al que, recordem-ho, hi van participar més de 2.220.000 persones) era el principal element de legitimitat que havia de dur al reconeixement internacional d’una República Catalana. Però una  repressió ferotge per part de l’Estat ho va impedir, esmicolant cap possibilitat d’una resolució negociada.

Avui, malgrat aquell desenllaç lamentable, no podem atenuar la rellevància d’aquell dia. Va ser l’inici del procés formal de constitució de Catalunya com a república independent. Quatre anys després el seu resultat segueix tenint la mateixa validesa política, així com també simbòlica de triomf sobre l’Estat. A més, i molt important, és la garantia d’expressió de la voluntat dels que hi van votar en contra.

De la seva transcendència en són mostra els fets esdevinguts aquesta darrera setmana. Empesos pel mateix esperit d’un poble apoderat, hem tornat a sortir al carrer, per enèsima vegada aquests últims anys, per exigir l’alliberament del principal artífex de l’1-O, el president Carles Puigdemont. Milers de catalans hem omplert les places i els carrers d’arreu del país amb el crit unànime de ‘llibertat’, impulsats, una vegada més, per l’Assemblea Nacional Catalana que, des de fa gairebé deu anys actua com a un autèntic agent mobilitzador de la societat catalana. Són  conseqüències polítiques i jurídiques d’aquell dia cabdal en el procés d’alliberament nacional.

L’1-O és d’una transcendència inqüestionable en el nostre camí cap a l’autodeterminació com a poble. Reivindiquem-lo doncs. Com? Participant en els actes que el commemoren i, sobretot, unint-nos al Consell per la República, que per mandat del Parlament de Catalunya és dipositari de l’esperit de l’1-O i representa les aspiracions de la nació catalana davant la no voluntat de l’Estat de donar-hi via de manera consensuada. Ara el Consell ens proposa preparar-nos per a la confrontació cívica i pacífica amb l’Estat amb un únic objectiu, la República Catalana, perquè puguem acabar entre tots allò que l’1-O vam iniciar també entre tots.