Maneres de viure

Porto mesos fent comptes, però no hi ha manera. Per molts plans que faci sempre hi haurà alguna cosa o algú que t'ho canviï tot per complet. Espanya és el país de la improvisació. Així ens coneixen a la resta del món. Ara, amb l'anunci de la reforma de les pensions, em sembla una quimera arribar als 67 per cobrar la paga al 100%, és alguna cosa semblant com aconseguir avui en dia que et facin fix a una empresa. Cada vegada costa més. Estic pensant en anar a treballar a França, no et regalaran res, però almenys et jubiles als 60, bé segurament als 62 com vol en Sarkozy, però què és això comparat amb Espanya? O tal vegada em vagi a Suïssa, com va fer tanta gent entre els seixanta i setanta. Allí tot és car, o gairebé tot, però tens almenys la possibilitat de treballar. Treballar tot el que un pugui, fer-se d'uns estalvis per quan vinguin temps com aquests, i tornar a la mare pàtria. Si et deixen, clar.

Estic una mica fart d'escoltar que el problema és de la immigració que ha arribat, que si ens estan portant a la ruïna. En el seu cas hauria fet el mateix. Anar a la recerca d'un lloc millor on poder viure en pau i treballar dignament. Els governants, tant d'un bàndol com d'un altre, perquè així ho van voler, van promoure la immigració massiva a la recerca de mà d'obra barata, per enriquir-se ja, no dins de 20 o 30 anys. Ara pretenen aplicar una reforma de pensions de cara al futur. ARA, precisament ara, posant-li-ho més difícil encara al ciutadà, just quan més necessita poder arribar a la meta amb la penalització mínima. Això és una “canallada” que es va a aprovar, amb un país apàtic que no reacciona a les bufetades antisocials que estem rebent.

Em decanto per diverses opcions per torejar tot aquest despropòsit. O fer-me torero, que almenys es poden jubilar abans i guanyen bons calerons, o començar la meva carrera política a marxes forçades, amb una mica de sort em forjo una carrera política assequible d'uns 12 anys o així per gaudir dels solidaris avantatges socials que té el món de la política. Com ser torero va en contra de les meves creences morals i ser polític també, no em queda una altra que emigrar a Suïssa, a més, ofertes hi ha, i contactes per donar el gran pas també. Seria un bon moment per aprendre idiomes d'una vegada, treballar molt i veure amb resignació i en la distància com es carreguen un país. M'imagino l'estampa. Enganxaria un cartell dels Capgrossos de Mataró, o de les Santes a una de les parets de la meva habitació, menjaria escudella els dilluns i paella els dijous, escoltaria “Mediterráneo” de Serrat als matins i a les nits a Rosendo amb el seu “Maneras de vivir”.