Manel i Joan Miquel Oliver repeteixen fórmula i èxit pel Cruïlla

Tant el cantant del grup Antònia Font, Joan Miquel Oliver, com el quartet Manel van aterrar no fa gaires mesos a Mataró. Això no va ser inconvenient perquè ahir divendres, dia 17, les dues actuacions repetissin fórmula. I també èxit. El Cruïlla va decidir servir doble ració del millor pop català actual, i els artistes no van fallar. Manel es va endur el gat a l’aigua. Vint minuts abans de les 21h, algun dels entrants al recinte preguntaven a taquilla qui tocava primer. Quan prop de les onze de la nit va sonar ‘Nit freda per ser abril’, mig narrada mig cantada, el quartet barceloní va demostrar a les primeres de canvi perquè havien de ser els encarregats de posar el punt àlgid i ser els amos de la festa. I no per demèrit del cantant d’Antònia Font. Ni molt menys.

Joan Miquel Oliver va obrir amb ‘Polo de Llimona’ la seva característica actuació. El compositor, lletrista i guitarrista d’Antònia Font va tirar del seu segon disc en solitari, Bombón Mallorquín, per fer entrar de manera progressiva en caliu als assistents, que mica en mica es van anar acostant a l’escenari davant la seva sortida, guitarra en mà i saludant tímidament. Lluny de l’espectacle de sala acollidora, tancada i personal que va oferir al Monumental, Joan Miquel Oliver va substituir les boles de discoteca per focus giratoris que oferien similar sensació. Jugant amb els colors i les llums, l’espectacle va estar marcat pel trencament de ritme al que va sotmetre l’ordre dels seus inclassificables temes, destacant com a moment més intens ‘Hansel i Grétel’. El públic va gaudir de manera tranquil•la, com qui comparteix una agradable xerrada amb bona música de fons. I esperant la negre nit que indicava el moment de la gran festa.

El cel es va ennegrir al mateix ritme que es va netejar de qualsevol amenaça de núvol molest. I Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé van fer acte de presència. L’Espai l’Arquera ja no rebria més assistents. Estaven tots els que volien estar-hi. Van aparèixer els aplaudiments convençuts a cada final de tema, el públic cantant cada tornada i l’atenció total i absoluta a l’escenari. Les agradables xerrades entre amics quedaven aparcades per atendre a cadascuna de les 12 petites grans obres que conformen l’únic disc de Manel. Les històries del líder Guillem Gisbert servien per amenitzar l’impàs entre cançons, per introduir els temes, acostar-se al públic i, de pas, recordar que entre el toc absurd i humorístic de les seves lletres, dedicades en bona part a l’amor i a les relacions de parella, hi ha una crítica fina però ben definida.

El guió va seguir el camí ja conegut. Es va fer participar al públic en el tema estrella del disc, ‘En la que el Bernat se’t troba’, convertint els assistents en tres parts diferents de l’orquestra que protagonitza el moment més intens del tema -acte seguit es va acabar fusionant la cançó amb una versió del ‘No t’enyoro’ dels Pets; les ‘corrandes de la parella estable’ van permetre als més atrevits del públic a pujar a l’escenari i cantar, o cridar en alguns casos, el seu paràgraf personalitzat que acabava amb el ja famós “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”. Als temes del disc ‘Els Millors professors europeus’ se li va afegir la cançó ‘La gent normal’, versió del Common People de Pulp, i la versió de Manel sobre el tema d’Alejandro Sanz i Shakira, ‘tortura’. Res de nou, a l’espera d’un segon disc, però res que es trobés a faltar.

Frescs, detallistes amb cada nota i molt personals. Tant Manel com Joan Miquel Oliver han rebut com a grans elogis el fet de formar part d’una corrent desacomplexada, lluny d’etiquetes o encasellaments per cantar en català com havia passat amb generacions anteriors. Potser sí. O potser, simplement, és que són molt bons. I ho són en català.