Lluís Danés: “Llach no podrà tenir la boca tancada”

“Quan em pregunten com el definiria, jo sempre dic que és una persona profundament coherent. I crec que això és el que retrata la pel·lícula: trenta anys després continua cantant pels mateixos motius i en la mateixa llengua. Tot i que potser si hagués canviat de llengua i d'idees li hagués sortit més rentable”. Així defineix l'arenyenc Lluís Danés a Lluís Llach, el protagonista de la seva primera pel·lícula: “Llach, la revolta permanent”. El documental, que arribarà als cinemes el 9 de març, va estrenar-se al Gran Teatre del Liceu el passat 12 de febrer amb una gran acollida del públic.

Danés va descobrir Llach d'una forma una mica poc clàssica. “El primer que vaig escoltar del Llach no va ser L'estaca, sinó el disc Astres, que em va sorprendre per la capacitat d'evolucionar cap a territoris atrevits a nivell d'expressió”. Lluís Danés és director d'escena, escenògraf, creador d'espectacles teatrals i realitzador de muntatges audiovisuals. A partir d'amics comuns en el món teatral, Llach i Danés es van conèixer i van començar a col·laborar. Des de 1999, Danés col·labora amb Llach, com a escenògraf dels espectacles Poetes, Tríade, Jocs i Germanies, entre d'altres.

El realitzador maresmenc feia temps que volia fer un documental sobre la figura de Llach. Va fer la proposta a Jaume Roures, propietari de Mediapro, que va ser acceptada immediatament. “Quan vam començar a treballar sobre el tema, vam veure que un moment que sintetitzava molt bé la trajectòria i la coherència del Lluís era el Campanades a mort, que implica la lluita social contra la injustícia i, a partir d'aquí, vam començar a estirar el fil”.

“Llach, la revolta permanent” és la història d'una cançó, Campanades a mort, el retrat de la persona que la va escriure i la crònica dels fets que la van provocar. El 3 de març de 1976, durant una assamblea de treballadors a Gasteiz, la policia va matar cinc persones i van ferir-ne de bala cent més. Aquella mateixa nit, empès per la ràbia, Llach compòn Campanades a mort. L'any passat, trenta anys després dels fets de Gasteiz, Llach va tornar al País Basc i va cantar la peça en un concert multitudinari en record de les víctimes del 3 de març.

La pel·lícula combina un viatge físic, que és el de Llach anant de Porrera fins a Gasteiz per participar en el concert commemoratiu amb un viatge en el temps, des que Llach comença a cantar fins que s'assabenta dels assassinats de Gasteiz. “Crec que pot ser interessant per gent com jo, que coneixia el Campanades a mort, però els fets no els vaig conèixer a fons fins que no estava treballant en la pel·lícula”.

“Quan veus el documental, queda clar que en trenta anys les coses no han canviat tant. Lògicament ara estem millor, però continua havent-hi senadors que el 1976 manaven i ordenaven matar treballadors joves a dins d'una església. Han passat trenta anys, però a la gent que va ser assassinada, mutilada o ferida ningú els ha demanat perdó ni hi ha hagut cap judici contra els que van provocar els fets”. Danés no confia ni que la polèmica llei de la memòria històrica pugui ajudar les víctimes de Gasteiz. “A aquesta gent no els toca perquè els fets van passar després de la mort de Franco: tant les víctimes com els botxins estan vius i les víctimes han de veure com als botxins se'ls tracta de portadors de la llibertat. A Gasteiz alguns van voler deixar clar que la llibertat arribaria quan toqués i que arribaria fins on toqués”.

Ara que el cantautor de Verges es retira dels escenaris, Danés creu que el Llach agitador es mantindrà per sobre de l'artista. “Si vol opinar, opinarà. Crec que no podrà tenir la boca tancada, encara que com a músic ja no estigui a primera fila”. Danés atribueix els motius de l'adéu de Llach a una necessitat “d'administrar d'una altra manera el se temps; després de seguir-lo durant un any, intueixo que per ell deu haver estat dur: començar amb 19 anys, que una de les primeres cançons que compòn sigui L'Estaca en un país com el nostre, ...”

Dues cares de la mateixa moneda
La pel·lícula no és l'única col·laboració de Danés amb Llach. Durant el mes de gener, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va acollir l'espectacle Tranuites Circus, un muntatge de teatre visual i circ dirigit per l'arenyenc en què el cantautor actuava en directe. Per Danés, l'espectacle teatral i “Llach, la revolta permanent” són dues cares de la mateixa moneda: “la pel·lícula és més tràgica, però, en canvi, el Tranuites reivindica la necessitat del somni com a possibilitat d'existència”.

El somni, però, Danés el reivindica no només des d'un punt de vista oníric, sinó també com una revolta permanent: “el somni és també la possibilitat de coherència, de no conformar-nos amb el què tenim i és el que reclama l'espectacle. Hi ha molt de somni per part de Llach i la gent de Gasteiz, de fet, el Tranuites i el documental són dues cares de la mateixa moneda”.