Les vacances

Han acabat les vacances i amb elles es torna a posar en marxa l’activitat habitual.

Sempre m’ha generat perplexitat un principi irrefutable per a molts adeptes: durant les vacances està prohibit dedicar ni un minut a la feina i la paràlisi de l’activitat laboral ha de ser total. Malauradament, els fidels a aquest principi solen tenir tendència a prolongar aquesta norma tant abans de l’inici com després del final de les vacances.

Per posar un exemple il·lustratiu: vaig contactar amb tres fusters i un electricista durant la segona quinzena de juliol, fruit de la meva responsabilitat com a president de l’escala de veïns. A hores d’ara encara no he aconseguit un pressupost ni tinc data de quan el tindré. Tots quatre van aplicar la màxima que no admet discussió:

És que les vacances estan molt a prop, i clar, com comprendrà, fins després de vacances no podrem fer-hi res.
Ah molt bé, però llavors, podem quedar per a l’1 de setembre, per exemple?
No, quedem al setembre, però no pas pel dia 1.
Ah, llavors, pot mirar l’agenda i podem quadrar data pel setembre?
No, ara no li puc dir, ja parlarem al setembre.
Ah, molt bé, entesos.

Si amb aquesta situació de crisi encara continuen amb el seu negoci obert segurament vulgui dir que la seva forma de portar-lo és, com a mínim, suficientment bona. Personalment apuntaria a una altra explicació, basada en la universalitat d’aquest mode de funcionament en bona part dels professionals del nostre país. Difícilment trobaràs algú que et pugui (vulgui) donar un servei ininterromput, o com a mínim amb una bona planificació per tal de saber a què atenir-te. No pots fer-hi res i no tens escapatòria. La solució és realment complicada atès que tot sovint hi tenim implicada una cadena de persones i el fet que les coses flueixin requeriria de la no interrupció de cap de les anelles.

No puc pas evitar pensar que aquesta paràlisi d’un mes llarg i el que és més important, el fort convenciment que aquesta manera de procedir és plenament justificada i no admet discussió, no existeix en bona part d’Europa. Tothom té dret a un merescut (o no) període de descans, però quan estem parlant d’actuacions que no costen més d’uns quants minuts, és necessari prendre’s les vacances tan seriosament? No serà pas ressentiment contra la pròpia feina, el que ens porta a no voler moure ni un dit?

Al llarg dels anys he après que més important que rodejar-me dels millors professionals i col·laboradors és tenir ben a prop aquells amb una forta disponibilitat per a estar al teu abast. De la mateixa manera, intento donar resposta i proximitat a les persones que em necessiten. No dic pas que si me n’anés de vacances a Namíbia em dugués el portàtil per tal de respondre correus electrònics, però molt sovint no costa res donar respostes i fer actuacions de pocs minuts. Fins i tot, durant les vacances. Les persones que ens necessiten ho agraeixen, i s’eviten els pics de feina i estrés del setembre deguts a la paràlisi de tot l’agost.