Les set potes d’un gran pacte

Com la popular vella quaresma, alguns assumptes necessiten d'uns quants puntals per aguantar-se. Des de fa uns mesos, tenim sobre la taula una proposta ministerial de gran acord social i polític sobre educació. La proposta, si s'ha d'aguantar, necessita recolzar-se sobre uns quantes potes.

1. Pluralitat. La nostra és una comunitat educativa i política de molts colors i tons; arribar a una veu coral demana paciència i temps.
2. Oportunitat. Sense precedents anteriors (per això estem ja molt cansats dels canvis normatius que han acompanyat cada canvi en el color del govern estatal), es fa una proposta de consens, l'única fórmula capaç de treure'ns d'un estat de salut francament millorable del nostre sistema educatiu.
3. Vista. Hi ha qui creu que les lleis del mercat són el millor regulador de l'oferta i la demanda escolar. Aquestes lleis són molt injustes. No hi ha excel·lència (paraula de moda) sense equitat; i no hi ha equitat sense algun mecanisme regulador dels excessos del mercat. Que n'hi ha, i molts.
4. Condicions. Si es parla de servei públic educatiu (com fa la proposta de pacte) ha de quedar clar que el concert educatiu del que gaudeixen molts centres privats està condicionat a l'acompliment d'una finalitat social imprescindible: atendre per igual la totalitat de l'alumnat sense cap restricció.
5. Homologació. Cal assumir el compromís social d'acostar-nos a la mitjana europea de despesa en educació (molt més alta que la nostra) i d'absentisme i abandó escolars (molt més baixa que la nostra).
6. Acord integral. No hi haurà acord polític si, abans, no hi ha acord entre els representants dels diversos sectors de la comunitat educativa. 7. Humilitat. I és que algunes qüestions –com ara l'educació– són massa importants com per deixar-les, només, en mans dels polítics.

De fet, també diuen el mateix de nosaltres, els mestres. Hi ha coses que són massa importants, i l'educació n'és una.