Les mentides de la ciència

El llibre “Les mentides de la ciència” de Federico Di Trocchio conté un bon grapat de reflexions interessants, que fins i tot poden arribar a escandalitzar-nos. Un exemple és el següent paràgraf: “La història de la ciència mostra amb bastant claredat que els científics sempre han produït més quan se'ls hi ha pagat menys. La paradoxa aparent s'explica a partir de que les condicions econòmiques desfavorables funcionen com a filtre, desencoratjant els mediocres que desitjaven emprendre la carrera d'investigadors”. De fet un bon finançament produeix un efecte crida pels oportunistes. Un altre element de reflexió interessant és sobre el frau científic. Els estudis demostren que als estats units d'Amèrica el frau és significativament més alt que a Europa, ja que l'obtenció de resultats és força més crítica. Als estats units una baixa productivitat fa perdre el sou i el lloc de feina. Situació ben diferent de l'antiguitat. “El científic, per a ser considerat com a tal en el món antic, havia de ser, igual que Arquímedes, completament independent des del punt de vista econòmic, de forma que pogués ocupar-se de l'estudi d'allò que li atreia o li generava curiositat amb total llibertat i sense condicionaments”. Per exemple, el matemàtic Hipòcrates de Quios va patir l'expulsió de l'escola pitagòrica perquè havia ensenyat geometria a canvi de diners.

Sens dubte aquestes reflexions tenen part de raó però sembla poc probable que per a l'avenç científic calgui retallar la inversió en ciència. No cal oblidar que els majors avenços científics s'han produït en l'època de guerres, vinculats a forts esforços econòmics, i tot sovint amb finalitats inicials de caire militar. Si Wernher Von Braun va poder dissenyar el Saturn V que va portar l'home a la lluna va ser gràcies als anys de feina en el disseny de les bombes V2. Tot amb una enorme despesa. També és important tenir present que la quantitat de ments pensants dedicades a la ciència i la tecnologia és important. Ara que estem en un context de retallades la realitat mostra que els pocs recursos es concentren en uns pocs grups d'excel•lència i dimensions considerables. Això no és casualitat ja que aquests grups tenen més capacitat per a influir en els centres de decisió que maneguen els diners. A més a més la intenció és que els grups petits renunciïn a fer recerca, segurament perquè una situació monopolística és més confortable per a qui gaudeix d'aquest monopoli. De facto s'està intentant eliminar del sistema a alguns protagonistes.

Fent un símil futbolístic podríem dir que està molt bé que hi hagi equips de champions league però també és important pel sistema que existeixin equips de primera, segona, i de categoria regional. Aquests equips de dimensions menors no mouen tants diners ni són tan mediàtics, però tot sovint aporten sorpreses agradables que generen valor als grans equips. Més encara quan en aquests equips menors el motor es basa més en la motivació que no pas en els sous astronòmics dels jugadors de champions league. Esperem que els reguladors puguin tenir una visió prou completa i oberta, en favor de la ciència.