Les Festes de Les Santes de l'any 1939

Fa 75 anys que Mataró va tornar a celebrar les Festes de les Santes. En feia quatre que no ho va poder fer a causa de l'esclat de la pitjor de les tragèdies humanes: una Guerra Civil (1936-1939). I foren – como no podia ser d'altra manera – unes Festes molt especials carregades d'una emotivitat irrepetible, d'una religiositat intensa, de molts actes polítics i que pretenem rememorar a continuació.

El context general de les Santes del 1939 s'emmarca en un clima de postguerra nacional (només feia mig any que s'havia acabat la Guerra Civil) amb la victòria d'un règim militarista que imposaria amb mà de ferro una política conservadora i radical. Però no impedí que hi hagués estraperlo i racionament d'aliments de primera necessitat. Pa blanc, pels qui s'ho podien permetre i pa negre per la resta, la majoria. I a Europa pel mes de maig s'encetava la II Guerra Mundial on els països aliats volien derrotar al nazisme expansionista de Hitler des d'Alemanya i el feixisme de Mussolini des d'Itàlia. El règim franquista se sentia recolzat, fort, despòtic. L'oposició – la que queda – seria perseguida amb sanya. Molts estaven encara a l'exili, a les presons (la de Mataró estava a vessar i es va utilitzar el convent de les Caputxines) o no piularien durant molt de temps.

Un esperit exaltat –integrista, prepotant i revengista – imposava la implantació del culte catòlic i la seva moral més ortodoxa, estretament vinculada amb l'ideari polític feixista: era el nacionalcatolicisme. Banderes, tambors, cornetes, camises blaves i boines vermelles desfilen pels carrers i places. Quan passa la bandera espanyola tothom ha de aixecar el braç. La llengua castellana és l'única reconeguda.

Les dones que anaven a l'església havien d'observar les recomanacions que li feien des de el Bisbat: “vistiendo decentemente (SIN ESCOTES, NI VESTIDOS TRANSPARENTES, CON MANGAS Y CON MEDIAS)”, així en majúscules, i per evitar possibles incompliments “delegadas seglares de Su Ilustrísima, convenientemente autorizadas, cuidarán de hacer cumplir estas disposiciones.”

Vegem amb més detall com va celebrar Mataró aquella Festa Major a través de la informació apareguda al Diario de Mataró que li dedicà un número extraordinari.

El Diario de Mataró Extra
El Diario de Mataró “Al servicio de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.”, va publicar un número extra, de 36 pàgines, imprès amb paper de qualitat, amb motiu de les “Fiestas de las Santas del Año de la Victoria”, amb reportatges, il•lustracions gràfiques i nombroses fotografies. Era un número per guardar. Hi col•laboraren Pedro de Iluro, I.P., Marià Ribas, Lluís Ferrer, Jesús Segura, Vidi(ella), Jaime Font Bigay, J. Vervet Turalló, R.S., Miguel Brullet, Joaquín Llovet y Discóbolo (pseudònim del mateix Llovet).

Gravat de les Santes
A la portada d'aquest extraordinari Diario de Mataró hi ha un gravat de les Santes Juliana i Semproniana amb una ardent i fervorosa poesia, anònima.

A la pàgina 3, a mode de Salutació o Editorial, hi apareix al centre una imatge del general Francisco Franco, al peu de la qual hi podem llegir un breu escrit d'adhesió al cabdill que redimí el país “con la cruz y con la espada”, i també de devoció vers les Santes Patrones, que sintetitza l'esperit del nacionalcatolicisme i que diu:

“En este primer año de resurgimiento total de nuestra Patria, al reincorporar a nuestras actividades religiosas las tradicionales de nuestras Santas, los que siempre tuvimos nuestro corazón arraigada la fe en el destino de España, rendimos tributo del más caluroso homenaje de reconocimiento y lealtad a nuestro Caudillo, que la Providencia nos deparó como instrumento para la realización de tantos sueños anhelados y que parecieron tantas veces imposibles. Para él, que ha hecho posible con la cruz y con la espada, la rendición de nuestro suelo, invocamos a nuestras Santas Patricias, su bendición y protección.”

Sis dies de Festa
Les Festes de les Santes de 1939 van durar sis dies, del dimarts 25 al diumenge dia 30 de juliol. El Programa Oficial va ser auster, molt auster, degut a les circumstàncies d'un Mataró encara sota els efectes devastadors de la Guerra Civil on hi escassejava de tot, especialment els aliments de primera necessitat. Auster però alhora abundant, bigarrat i carregat de significació i d'ideologia política i religiosa, que anaven de bracet, com veuran.

Un dels primers actes de la Festa Major del dia 25 va consistir en la inauguració de la creu dels “Caidos”, que es col•locà al costat de la porta d'entrada de la basílica de Santa Maria. Les jerarquies polítiques, amb camisa blava, i les religioses, amb sotana formaven la cara i la creu d'una mateixa moneda. Les senyores de tota edat amb mantellina. Parlaments exaltats, triomfalistes, els crits de rigor i aixecada de braços. Molts dels assistents es desplaçaren a presenciar la col•locació de la primera pedra del monument que s'erigiria en memòria dels que “dieron su vida por Dios y por España”, a la que seria “Plaza de los Caidos”, on hi havia hagut el convent de les Tereses. (Aquesta plaça es deia fins llavors “19 de juliol”, d'ençà la destrucció de l'esmentat convent.) L'alcalde senyor Brufau va dirigir unes paraules a la multitud “glosando el acto y tributando en nombre de la ciudad su homenaje a los caidos, diciendo que su gesta debe tenerse presente en todo momento, y con vivas a España, a Franco y a Cristo Rey, y siendo ejecutado por la Banda Municipal el Himno Nacional, acabó el acto. A continuación hubo brillante desfile por las milícias, OO.JJ. y ex combatientes presenciado por lass autoridades e invitados.”

Nova retolació de carrers
El Programa General recull també la nova retolació dels principals carrers de la ciutat: la “Rambla Mendizábal ara es diria a partir d'ara “del Generalísimo Franco”; la Rambla Castelar es dedicaria a José Antonio, i la Riera a partir de la presó “la que fue titulada por los rojos de Ferrer y Guardia” passarà a dir-se “Avenida del Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat”, etc., etc.. “dándose en cada acto vivas a España y a Franco, entre aclamacions entusiastas.” Els vencedors, com es pot veure, treien pit i estaven envalentonats. (El santoral catòlic i els de caràcter polític dominarien, a partir d'ara, els noms de molts carrers i places de la ciutat.)

L'endemà dia 26 nova demostració del nacionalcatolicisme amb l'entronització del Sagrat Cor de Jesús al saló de l'alcaldia. I seguidament benedicció de les imatges de les Santes Juliana i Semproniana, que serien traslladades, en solemne processó, fins a la seva capella del carrer d'en Pujol.

El dia 27, dia de les Santes, a les 10 del matí a la Basílica de Santa Maria va tenir lloc la missa solemne, musicada per mossèn Manuel Blanch, que feia quatre anys que no es cantava, oficiada pel Bisbe Administrador Apostòlic de la Diòcesi D. Miguel de los Santos Díaz Gómara. El sermó d'aquell any va ser pronunciat per l'il•lustre Sr. D. Leopoldo Bayo, Canonge de la Metropolitana de Saragossa. L'altar i la nau de la Basílica encara per ornamentar però amb moltes ganes de fer-lo servir per solemnitats religioses. (Havia estat destinat a Mercat de la Llibertat).

Per la tarda nou acte catòlic amb la benedicció de la capella de Nostra Senyora de Montserrat, filial de la parròquia de Sant Joan i Josep, ubicada a la Ronda Prim. A la tarda es recuperava la que fou tradicional processó pels carrers del centre de la ciutat (prohibida des de la proclamació de la II República), amb les relíquies de les Santes “milagrosamente salvadas del odio marxista” (varen estar amagades a la funerària La Sepulcral, de Miquel Junqueras). Els ciris tornarien a degotejar pels carrers. Dues fileres d'homes ben encorbatats i les digníssimes autoritats tornarien a desfilar. El recorregut va ser el següent: “Plaza Dr. Samsó, Obispo Mas, Rambla Generalísmo Franco, San Lorenzo, San José, San Benito, Montserrat, Rambla José Antonio, Plaza Santa Ana, Barcelona, Plaza San Cristóbal, Pujol, Rambla Generalísmo Franco, Palau, Santa María y entrada a la Basílica”, segons els Programa Oficial.

El penó principal de la processó va ser confiat a destacades personalitats militars i polítiques: al General Jefe de la IVª Región Militar, l'Exmo. Sr. Gobernador Civil de Barcelona, D. Wenceslao González Oliveros i l'alcalde de Mataró senyor Joan Brufau i Cusidó. El penó dels nens va ser portat per Guillem Poquet Sanesteban, alumne de les Escoles Nacionals, Salvador Font Maldonado, de l'escola Pía de Santa Anna i Francesc Briansó Agé, dels Maristes. I el de les nenes va ser destinat a: Dolors Mora Viñals, de les Escoles Nacionals, Roser Masjuan Codina, de les Concepcionistes i Núria Fradera Noè, del Sagrat Cor de Jesús. La processó va ser presenciada per milers de mataronins al llarg del seu recorregut. La Banda Municipal i la de la Bonanova van amenitzar aquest acte multitudinari.

A la nit es disparà el que ja era tradicional Castell de Focs Artificials a la platja i com també marcava la tradició fou: “frente a la calle de San Antonio, a cargo del pirotécnico Sr. Espinós, de Reus”. D'aquesta manera els qui no volien baixar fins a la platja els podien veure encara que fos de lluny a la plaça de Santa Anna. I a les 11 de la nit s'inaugurà l'envelat que els de can Viada van muntar al Parc Municipal “para bailes y otros festejos. Los bailes correrán a cargo de la Banda de la Bonanova y Oriental Jazz Orquestrina (Los Verdes) de la localidad”. A aquella mateixa hora hi havia una ballada de sardanes a la plaça de Santa Anna amb la cobla “Refilaires de la Maresma”, de Sant Pol de Mar. (A la nostra ciutat encara no s'havia pogut formar cap cobla com a conseqüència de la Guerra Civil i l'exili. Caldria esperar fins el 29 de maig de 1943 quan es presentaria la cobla Mataró, de l'obra sindical de Educación y Descanso.)

I a la Sala Cabanyes, també a la nit, la seva Companyia Teatral “al servicio de la Delegación Local de Prensa y Propaganda de la F.E.T y de las J.O.N.S.”, posà en escena “la maravillosa leyenda, finísima joya literaria” d'Eduardo Marquina titulada: “El Monje Blanco”. Era la reaparició de la companyia d'ençà el 5 de juliol de 1936, en què es va interpretar la darrera obra abans de l'esclat de la Guerra Civil. (“El Monje Blanco”, una obra de caire místic, seria reposada al cap de pocs dies gràcies a l'èxit de públic que va obtenir.)

El divendres dia 28 s'inicià amb més actes religiosos i amb un “pasacalle” per la Banda Municipal i la de la Bonanova. Al migdia una altra ballada de sardanes per l'esmentada cobla davant del local de la F.E.T. y de las J.O.N.S.. (Centre Catòlic). I no podia faltar al programa l'esport i més concretament el més favorit: el futbol. A la tarda d'aquest mateix dia, al camp del Club Esportiu Mataró (abans Iluro), es celebraria un partit entre els primers equips del Club Esportiu Mataró i el Badalona F.C. per la nit nova ballada de sardanes a la plaça de Santa Anna per la cobla “Refilaires de la Maresma”. I a l'envelat del Parc Municipal un nou ball popular. Hi havia ganes de recuperar el temps perdut i tothom ballava amb delit.

El dissabte 29 s'inicià amb un altre acte de signe nacionalcatòlic consistent en una Missa de Campanya, a la plaça de Santa Anna, i la benedicció de tres banderes de la Secció Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S., “que serán apadrinadas por las señoritas Carmen Martí Guañabens, Concepción Vilatersana Puig i Margarita Vila Picó.” Més banderes, camises blaves, tambors i cornetes i el clero vestit de cerimonial. Les dones totes amb la mantellina al cap, mitges i faldilles ben llargues. I els homes ben mudats.

A la Beneficència de Sant Josep, es celebrà un festival amb la participació del grup gimnàstic “Falcons” i la Banda Municipal. Per la tarda a l'envelat del parc un “Festival Escolar”, amb repartiment de premis als alumnes de les escoles de la ciutat, on hi va haver una nova “exhibición por parte de los “Falcons” y funciones de polichinelas que hicieron la delícia a la gente menuda.” Un cop va acabar el repartiment de premis “los escolares desfilaron por delante de las Casas Consistoriales”, davant la presència d'unes autoritats ben cofoies.

El darrer dia, el diumenge dia 30, fou batejat com a “Día de la Nueva Juventud", i començà amb una “Magna Concentración Comarcal de las OO.JJ. (Organizaciones Juveniles) de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.”, tambors i cornetes, camises blaves, boines roges, estendards, banderes espanyoles i de la falange.

Al camp d'esports del C.D. Mataró, que estava “profusamente adornado con banderas nacionales y del Movimiento y con dos monumentales siluetas del Caudillo y de José Antonio”. Segons el Diario de Mataró, va ser “una fiesta magnífica (...) que ha quedado ya instituïda en el programa anual de Fiestas de nuestra ciudad.” La parafernàlia en aquest casos - ja us ho podeu imaginar - era aparatosa a fi d'exaltar l'adhesió del nou règim i en especial enlluernar a la joventut perquè s'integrés a les files de la Falange.

L'esport ciclista – molt popular aleshores a la nostra ciutat - també estaria present i aquest mateix dia per la tarda tindria lloc una carrera pel circuit Mataró-Argentona-Vilassar-Mataró. I a les 8 de la tarda, un nou acte de culte a les Santes Juliana i Semproniana, amb l' “Apertura oficial de las Urnas de las Santa Patronas en la Parroquial Basílica de Santa Maria, ofrecimiento de las nuevas Urnas con cierre y precintado de éstas mediante Acta Notarial.”

Segons el Diario de Mataró aquest acte “Constituyó una de las más imponentes manifestaciones religiosas. Miles de concurrentes figuraban en las filas de honor y veneración hacia nuestras Santas Patricias y Patronas. (...) Y como final, verdaderamente apoteósico, la entrada de la manifestación a la Basílica en medio de los acordes de las bandas y del órgano y de las notas litúrgicas y vibrantes de el Te Deum que fue el canto magnífico de acción de gracias y de despedida, de todo este rosario de fiestas con que los hijos de Mataró, sintetizando el amor de las generaciones pretéritas y de las venideras, han honrado a sus ínclitas Patronas, después de haber salido de la trágica hecatombe que España ha vencido con su Gran Cruzada Nacional.”

L'acte de cloenda de la primera Festa Major després de la Guerra Civil seria el que tindria lloc a les 11 de la nit amb una: “Gran Verbena Popular en la Plaza de Santa Ana y Rambla, concierto de la Banda Municipal, sardanas por la cobla “Refilaires de la Maresma” y bailables a cargo de la “Oriental Jazz Orchestrina” (Los Verdes). Finalizará la fiesta con el disparo de una gran traca valenciana.” (l'ortodòxia del moment obligava a posar-ho tot en castellà, encara que es fes el ridícul més espantós, com és el cas.)

El Programa Oficial afegeix una nota per la que s'informa a tothom que tindria lloc un acte benèfic per les famílies que la passaven més magre: “Durante los días 27 y 28 de la Fiesta Mayor, serán obsequiadas las famílias necesitadas con comidas extraordinarias, en el Restaurante de San Joaquín.”

Com es pot concloure va ser una Festa Major – la primera després de la Guerra Civil - carregada de simbolismes religiosos i polítics, d'exaltació només dels Caidos por Dios y por España, de processons, discursos encesos, desfilades falangistes, que ja ens anunciaven la implantació d'un règim – el nacionalcatolicisme – en què el govern i l'església catòlica anirien de bracet imposant la seva ideologia dominant sense deixar marge a qualsevol altra interpretació. Manuel Cusachs i Corredor