Les 7 Paraules d'en Taltabull tornen a casa!

No eren temps fàcils aquells de la postguerra. La gana i la necessitat es barrejaven amb les mancances i les prohibicions. L'esplendor cultural dels temps de la república semblaven lluny, molt lluny. Qualsevol esforç per reviure'l, per petit que fora, ens sembla avui tota una heroïcitat. Segurament ho era. Amb 52 anys, el compositor Cristòfor Taltabull havia retornat a Barcelona, la ciutat on va néixer el dia després de Les Santes de 1888. En aquest mig segle, havia tingut temps d'estudiar a Barcelona amb Felip Pedrell entre altres, d'anar a Munic per ser deixeble de Max Reger qui el va connectar amb les avantguardes de l'Europa del tombant de segle, després a afincar-se a París durant quasi 30 anys a partir del 1912, on va estudiar amb un deixeble de Cesar Franck, on va enamorar-se de la música de Ravel i de la seva esposa amb qui va tenir una única filla anomenada Joana. A París va consolidar el seu ofici treballant per a editorials de partitures, productores cinematogràfiques dels primers anys del sonor, fins i tot amb diferents empresaris i companyies com la dels ballets suecs. Un gran treball creatiu que... on ha anat a parar? Destruït potser arran de l'ocupació alemanya del 1940? Potser pel mateix Taltabull que de gran confessava als alumnes no sentir-se un veritable compositor?

L'any 40 el retrobem al carrer Casp, a l'eixample barceloní, en un pis sense ascensor convertit en cau de visita obligada per a les ànimes inquietes dels estudiants de música que, en moments de penúria, buscaven en les seves classes tot allò que els abocava la modernitat musical d'Europa. Taltabull en va ser un ambaixador. Entre els inquiets... un mataroní, el violoncel·lista Domènec Rovira, per molts en “Domingu”, per altres més joves, el germà que no hem conegut d'en Miquel Rovira, i que aleshores va esdevenir el director musical de l'Acadèmia musical Mariana que tenia la seu al Foment.

L'església recuperava anava recuperant en paral.lel l'esplendor de les seves celebracions i en aquest context, Mossèn Jaume Ximenes, vicari de Sant Josep, se li acut de donar relleu a la predicació de les 7 darreres paraules de Crits tot proposant de fer-ne una versió cantada. De seguida ho comenta a Domènec Rovira que amb entusiasme respon que li comentarà al mestre Taltabull. Pel text de seguida es va pensar en mossèn Fèlix Castellà, un expert llatinista mataroní. L'estrena es va fer el diumenge 11 d'abril de 1943, a dos quarts de cinc de la tarda. Al Foment. La coral Santa Cecília de l'Acadèmia musical Mariana amb un conjunt de músics, dirigits per Domènec Rovira en va ser els intèrprets. Al programa també hi havia l'Ave Maria de Victòria i el Miserere de Mossèn Blanch. Molts mataronins afortunadament encara ho recorden amb la mirada viva i les paraules emocionades. No va ser l'única interpretació. Posteriorment ha tornat a sonar, a vegades amb el petit dispositiu de corda, dues flautes i orgue que demana la partitura. D'altres només amb orgue sol.

Afortunadament les 7 paraules d'en Taltabull tornen a sonar a casa, al Foment, de la mà del l'orquestra i el cor del Conservatori del Liceu, quasi 61 anys després de la primera vegada i amb elles tota la nostàlgia del compositor per la música francesa, el gust per un postromanticisme mediterrani, l'amor pel contrapunt de Bach, per les escales modals de la música antiga que tant bé coneixia l'autor. Perdoneu-me si considereu agosarat qualificar-les del nostre particular “Requiem de Fauré”, com sovint també tenim la temptació de considerar nostre a Cristòfor Taltabull, que va dirigir els anys 40 el cor Madrigalistes d'Iluro i que a més va escriure més música per Mataró: el Comiat de l'ànima (en memòria de la mort prematura el 1945 de Domènec Rovira), una música pels Pastorets del Foment, el Madrigal (avui la seva obra més interpretada) o fins i tot va rebre l'encàrrec de passar a net la partitura de la Missa de les Santes de Mn. Manuel Blanch de cara a l'enregistrament que en va promoure la Caixa Laietana el 1964, feina que va deixar inacabada. Taltabull va morir el primer de maig de 1964.

Les 7 últimes paraules de Jesús en la creu, un petit miracle musical de la post-guerra mataronina, reviuen per apropar-nos a un passat musical que sovint mal coneixem i que delim per reviure més sovint. És per això que, mentre aplaudim entusiasmats aquesta feliç simbiosi entre el Foment i el Conservatori del Liceu, anem pregant perquè aquestes paraules no siguin veritablement les últimes. Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online cheap phentermine online orlistat soma online lipitor diazepam cheap adipex sonata generic online generic cialis online order vicodin online modulated losec phentermine online buy vicodin online buckshee tadalafil order adipex alprazolam disenchant cheap online amlodipine zoloft online sertraline retin lansoprazole paxil buy soma naproxen keflex generic sildenafil celexa pimpinella buy phentermine online generic propecia atorvastatin celexa