Laia l'Arquera, 15 anys

El passat dia de Tots Sants fa quinze anys que a la “Porta Laietana”, s’inaugurava la gegantina escultura de Josep Mª Rovira Brull, de títol “Laia l’arquera”, que volia retre homenatge simbòlic a la realitat històrica de la ciutat, alhora que obria un pont entre passat i futur, en el desig i el somni de convertir-se en el veritable símbol d’aquell Nou Mataró que s’estava gestant.

El pas del temps és el millot jutge per a una obra de creació. Ara, quinze anys més tard, Laia l’arquera domina exultant, no tan sols l’espai que li va ser assignat ans també a tota la ciutat que l’ha fet seva i l’ha convertit en la veritable icona que la representa .

Ara quinze anys més tard és l’hora del record. De pensar en l’esforç de Rovira Brull per fer realitat aquell somni que presentava en forma de maqueta en la seva antològica de Can Palauet. Recordar l’aposta de l’alcalde Manuel Mas .Una aposta ferma i en ferm, que va dur amb seriositat fins el darrer moment, amb l’incondicional suport de Salvador Milà, que amic de l’artista, va fer de pont en els moments difícils que hi va haver, en especial per l’oposició frontal per part de Cultura.

Just el dia anterior, un escrivia a Crònica de Mataró un article de títol “Símbol”, en el que deia entre altres coses:

Coneixedor que crear és més cosa de cap, i si voleu de cor, que no pas d’estranyes necessitats pseudo-esteticistes, Josep Maria Rovira Brull posava en marxa un cop més, la saviesa del fabricant d’enginys i ens donava pas a un nou esser escollit per a ser quelcom més que un simple bibelot. Ens regalava amb somriure sorneguer una jovencella esdevinguda arquera, que tot foragitant els mals esperits marcava els límits d’una nova ciutat, ens ensenyava el camí del passat i tot fent pont entre passat i futur ens convertia en joiosos copartíceps del present més intens i engrescador.

Laia l’arquera és quelcom més que una simple peça d’art. Formalment impecable. Tècnicament admirable,estèticament impactant comporta un seguit de simbologies personals i col·lectives que li donen aquest quelcom més, de segur indefinible, que l’està portant a uns nivells d’admiració en el camp plàstic i d’identificació en el popular, que l’han convertit ja en una peça estimada i sentida per tots.

Sempre són necessaris els símbols com a elements d’acolliment col•lectiu. Diguem el que diguem, i amb petites excepcions,Mataró no gaudia fins ara d’un element capaç de reunir i fer seus els sentiments col•lectius de les més diverses maneres de pensar que s’engloben en el seu sí. Laia ha aconseguit aquest miracle que fa que ja abans de néixer sigui l’obra d’un i el sentiment de tots.”

Uns pensaments que crec serien avui fàcils de subscriure per part de tots. Uns pensaments que potser es resumeixen amb les paraules de Pepe Novelles en el seu discurs com a pregoner de l’acte:”... Per a tots els que ens movem en el món de les idees i la seva plasmació interpreto un missatge a la corda de l’arc: “aprenem, cerquem la sageta del coneixement, el passat i el futur son una mateixa cosa, l’art te quelcom d’etern.”

Potser seria qüestió de no oblidar-ho. Com tampoc fer-ho de la figura irrepetible d’en Josep MªRovira Brull al que la ciutat hauria d’estar eternament agraïda.

Mentre, per molts anys Laia