La vergonya

S'acostuma a creure que la vergonya té a veure amb situacions actuals i està relacionada amb el judici dels demés sobre nosaltres mateixos, però en realitat la vergonya endinsa les seves arrels en la infància i “li passa a un… amb un mateix”. És un sentiment individual, primari i inconscient.

Per a Andrew P. Morrison: “La vergonya és fonamentalment un sentiment d'aversió envers nosaltres mateixos, una visió odiosa de nosaltres mateixos a través dels nostres propis ulls…”

Es pot sentir vergonya per quelcom tan primari com és la pròpia existència, per no haver pogut aconseguir determinats desitjos primerencs i pel greuge comparatiu al no haver-ne sentit amb la suficient maduresa física i psíquica per emprendre aquests reptes.

La vergonya és un sentiment que no evoluciona i que està amagada i activa darrera de la ira, la desesperança, la depressió, la negació i/o la superioritat grandiloqüent.

La persona s'acostuma a queixar, es pregunta pels seus fracassos i incompetències intel·lectuals, afectives i instrumentals. Es mostra deprimida i abunda en descripcions negatives sobre sí mateixa. De vegades hi ha un sentiment de “indefensió” que aboca la possibilitat de fracàs en la vida el que fa que experimenti una sensació de incompetència vergonyant.

Aquest sentiment d'indefensió prové de l'etapa infantil, quan el nen es veu exposat a frustracions traumàtiques que li condueixen a processos o vivències extremadament vergonyants les quals li deixen com a seqüela una descreença, una desesperança i un retraïment de la personalitat, o pel contrari, com a sobre compensació un desenfrenament, una desaprensió per la vida o una grandiositat exhibicionista desvergonyida i que, malgrat això, tenen la vergonya com a substrat o condició inconscient.

A la vergonya acostuma a unir-se la culpa. La mateixa contradicció que correspon a la culpa, la d'un sentiment que no és sentit, correspon també a la vergonya. Tots dos sentiments inconscients s'expressen per seus substituts capaces de fer-se conscients i què comporten certa mortificació o dissort. Algú va dir alguna vegada que ens sentim culpables perquè hem obrat malament i ens sentim avergonyits per l'essència mateixa del nostre ser.

La vergonya està relacionada amb el nostre narcisisme, amb la imatge ideal que tenim de nosaltres mateixos. Com que no arribem a aconseguir aquest ideal sentim una vergonya inconscient que es manifesta a través d'una sèrie de sentiments mortificants com pot ser l'enuig, el silenci excessiu, la inhibició, fins i tot l'enrogiment de la cara i/o en casos severs la fúria narcisista.

Molt s'ha dit de la vergonya com quelcom passiu. La passivitat del vergonyós li porta a callar i aïllar-se, raó per la qual quan l'element predominant d'una personalitat és la vergonya, la persona és molt rebec a buscar ajuda per solucionar els seus problemes i no és fàcil ajudar-la per què els sentiments imperants són la soledat, la desesperança i la creença de que no es pot fer res.

Aquestes personalitats han viscut situacions precoces d'aflicció, conflicte o dèficit que han provocat un desenvolupament insuficient de recursos psicològics madurs. Per portar a terme aquesta maduració cal fer un tractament psicoanalític. Ja que com va dir Nietzsche:
“L'alliberament és no sentir-se mai més avergonyit d'un mateix”.