La iaia Anita

De tot el que aquests dies s'ha dit a tot arreu sobre l'assassinat de dues dones, a Mataró, i la posterior detenció de la pressumpta culpable m'ha cridat l'atenció que ningú esmentés (que jo sàpiga) la fatal coincidència del nom de l'establiment que regentava amb la característica comú de les dues víctimes. I mira que és estrany. Com és lògic, el tema ha sortit en les converses quotidianes, a Mataró, se'n parla a l'autobús i a la cua del súper. Per la premsa hem anat coneixent algun dels detalls i, tot xerrant, fins i tot hem lligat caps sobre alguna de les víctimes, el que encara ens impressiona més. Un assassinat (o dos de seguits) trasbalsa la ciutat. Li fa veure el pitjor, li fa notar la proximitat del mal i de l'horror i de cop s'adona que el nostre món de rutines, de petites confiances i aparentment tranquil té també aigües subterrànies molt fosques. No sabem si, de fet, l'home és un llop per a l'home i no hi ha res a fer, com proclamava Hobbes, o és que tot just "encara" som homes i hi ha tant per fer, diu un poema recent de Narcís Comadira.

Una prova d'això és, com passa sempre, alguna de les notícies que hem pogut veure per televisió on, quan pregunten a algun dels veïns o clients, tothom diu que sembla que no pugui ser, que la fornera era tan "normal". La cultura actual, que viu fascinada per la capacitat humana de fer mal, ha comès sovint l'error terapèutic de fer posar cara de dolent als "dolents". Hannah Arendt, una magrnífica filòsofa jueva alemanya, va poder seguir el judici a Adolf Eichmann, un dels caps de la SS, celebrat el 1961, i n'escriví les conclusions en un llibre. D'allà en surt l'expressió de "la banalitat del mal", atribuïda a l'absència de tota consideració moral que va expressar Eichmann, que insistia una i altra vegada amb l'eficàcia, organització i resultats dels seus mètodes, per als quals la mort de milions de jueus eren tan sols una "estadística". En un altre registre ben diferent, ja em perdonareu, sempre m'havia fet gràcia als Pastorets la innocència dels pastors quan tenien al davant, parlant-los i seduint-los, el mateix Satanàs disfressat d'un d'ells.

L'home, ha teoritzat Lluís Duch, és un ésser ambigu. Com ambigus són la seva trajectòria, el seu llenguatge i les seves institucions. I aquesta és la seva condició essencial. Potser això és el que més ens espanta d'una notícia d'assassinat tan propera: mostra sense embuts l'ambigüitat dels nostres congèneres, fins i tot la nostra, barrejada amb la necessitat de conviure-hi per poder sobreviure, avançar, menjar, treballar o estimar (encara que -ara- conviure-hi voldrà dir jutjar i condemnar els culpables). La mateixa ambigüitat del títol d'aquest forn, que transmetia la idea de la senectud tendra, del pa recent fet, del cafè de la camaraderia matinal, de les salutacions diàries a la gent del barri, sota la qual -sembla- s'amagava exactament la idea contrària. Fredament. Banalment.