La governança universitària

El passat mes de desembre vaig assistir a l’acte de presentació de la Fundació Prínceps de Girona, una iniciativa enfocada principalment a fomentar l’emprenedoria. El ponent convidat era Rolf Tarrach, rector magnífic de la universitat de Luxemburg, de recent creació. En el seu discurs va sorgir la proposta força reiterativa d’una part de la societat en favor de la designació dels rectors per part de càrrecs polítics. Entre el cens d’elegibles n’hi hauria tant candidats interns com externs a la universitat. Aquesta és l’alternativa que proposen a l’actual sistema basat en l’elecció democràtica entre el claustre de catedràtics de la universitat. És evident que una elecció oberta pot portar millors resultats que restringir els candidats a aquells que ja treballen al propi centre. Ni que només sigui pel fet que el nombre de candidats elegibles és més gran. Però hi ha una sèrie d’inconvenients que vull posar de manifest.

En primer lloc, quan un candidat “de la casa” acaba el seu mandat, torna al seu lloc previ de professor guanyat per oposició, mentre que un candidat extern saltaria a una empresa o institució diferent. Això vol dir que el primer ja tindrà prou cura de prendre bones decisions que mantinguin l’excel·lència i la viabilitat del centre. En canvi, un candidat extern té clar que el seu viatge d’anada tindrà data de retorn. Encara que inconscientment, podrà tenir la temptació d’aplicar una política de terra cremada i molt probablement prendrà aquelles decisions que li reportin un benefici personal més gran. Això ho farà de cara a promocionar-se a un lloc millor en el moment que hagi d’abandonar la universitat que dirigeix. També tindrà una certa angoixa i estarà dedicant esforços i mirant de reüll cap a fora, per a garantir-se un bon lloc de sortida. Si és possible, millor que el que deixa. Qui es quedi, ja se les apanyarà amb els resultats a llarg termini de les seves decisions curtplacistes.

En segon lloc, em sorprèn que es qüestioni el procediment actual i es defensi l’elecció dels rectors per part de polítics quan han estat els mateixos polítics els que han tirat mà de rectors i vicerectors per a que ocupin càrrecs polítics d’importància a nivell autonòmic i nacional. Això sembla indicar que els candidats escollits mitjançant eleccions democràtiques per part dels treballadors i estudiants de les universitats poden no ser pas tan dolents.

En tercer lloc, cal tenir present que algunes universitats són de dimensió realment considerable. Per exemple, la Complutense de Madrid supera els 100.000 estudiants. A Espanya existeixen uns 8.116 municipis, dels quals únicament 62 superen els 100.000 habitants. Què justifica que el 99,24 % dels municipis espanyols puguin escollir democràticament el seu alcalde i per exemple la Complutense de Madrid no pugui escollir el seu rector, tot i englobar un col·lectiu més nombrós de persones? Potser les persones de les universitats tenen un nivell de formació i un criteri per a decidir més baix al dels habitants dels municipis?

En quart lloc podem fer una reflexió personal sobre les causes que ens han portat a la crisi actual que estem patint. Són empreses i institucions amb directius escollits democràticament o posats a dit? Potser que abans de qüestionar el model de governança universitària actual ens plantegem el d’altres...

Per últim, manifestar que entenc perfectament que el professor Tarrach estigui a favor de la designació dels rectors a dit. Ell mai ha ocupat un càrrec de rector mitjançant elecció democràtica i ha requerit d’una designació.