La frontera

El divendres passat dia 6 de maig, es va fer fer un debat/presentació entorn del llibre “la frontera” de Ricard Ripoll, per part de les entitats Taghrast-Espai Amazic i el LlibreViu amb la participació de Fransesc Sháchez de l’editorial Marcheditor i de l’escriptor amazic Salem zenia.

Es tracta d’un llibre que convida a la reflexió sobre el concepte de la frontera. Un concepte que impregna la nostra existència de manera que en podriem dir transversal.
La frontera pot ser la barrera física que els governs estableixen entre països, i que responen generalment a voluntats expansionistes, imposant així una divisió de territoris que moltes vegades vulnera els drets dels pobles a la seva integritat territorial o responen a voluntats de restringir l’entrada i la lliure circulació de persones i mercaderies, com pot ser una frontera simbòlica traduïda en la silenciació d’expressions polítiques, religioses, culturals i lingüístiques diferents de les oficials, en el no reconeixment de l’altre per part de l’estat, del partit, del grup, o fins i tot de l’individu.

Totes les persones, ens movem pel món, conscients que tenim davant nostre, darrera nostre, al costat, al mig, fronteres que no hem de traspassar i si les traspassem, ho fem tot sabent que rebrem represàlies: detenció, expulsió, rebuig, estigmatizació, egnoració,…

De les primeres fronteres, en tenim moltes que separen pobles, cultures, llengües, religions o que prohibeixen el pas a col·lectius, comunitats, individus. La majoria de les fronteres són fruit dels colonialismes que els pobles “no països”, van haver de patir. Un cop, acabats els colonialismes, els pobles han estat dispersats en països diferents esdevenint per voluntats alienes, pobles sense estat.

Un exemple significatiu n’és el poble amazic, que colonialisme rere colonialisme es va veure repartir i “re”repartit en diferents classificacions polítiques i territorials a detriment de la seva voluntat. La voluntat de separar els grups amazics un de l’altre és històrica i sistemàtica per no parlar d’un poble, sinó d’uns grups, per no parlar d’una llengua sinó d’un substrat lingüístic, per no parlar d’una cultura, sinó d’un folklore.”Moltes fronteres es van traçar per la força, sense comptar amb el beneplàcit de la població i divdint ètnies i nacions. Aquest fet ha estat la causa de nombroses guerres al llarg de la història”.
De fet, el llibre medita sobre la frontera entre el Marroc i Algèria que comença a la ciutat d’Ujda. Les fronteres tancades entre aquests dos països separen dos pobles tant amazics com àrabs i volen evitar-ne la connexió a tot preu. Una frontera que ha suposat la dispersió fins i tot de membres d’una mateixa família.

Un exemple més clar encara dins el genèric poble amazic és el grup tuareg, un grup amb específitats socioculturals i lingüístiques molt clares que es troba dispersat entre diferents països fronterers (Algèria, Líbia, Níger, Malí, Burkinafaso,…). El grup tuareg corre avui dia un veritable risc de desaparició per causa de les condicions infrahumanes de vida, la vulneració dels seus drets a un desenvolupament endògen i sostenible que respecta el seu mode de vida i la seva pròpia identitat.

Els governs, còmplices en aquesta fita d’establiment de fronteres, en són els únics “beneficiants” perquè volen evitar la unió de pobles, volen instaurar el no diàleg i el no respecte a la diversitat cultural, lingüística i religiosa de la qual gaudeix el món en general. Aquestes fronteres que tenen totes un rerefons econòmic, existeixen arreu del món, entre països, continents, entre països d’un mateix continent o zones d’un mateix país, etc.

Les tanques de Ceuta i Melilla, el visat, les lleis d’estrangeria, els guetos, la minorització de cultures, llengües i religions i la seva estigmatiztació, apartheids, neteges ètniques, són algunes de les manifestacions d’aquestes fronteres.

Però els pobles, els individus, poden respondre d’una manera o d’una altra.
Poden fer-se seva la frontera oficial i és quan aquesta esdevé més perillosa encara “el pitjor és quan l’individu incorpora la frontera i la fa seva en tot allò que pensa. La frontera esdevé la marca d’una alienació ferotge” , i a partir d’aquí, la persona pot arribar a negar als altres els mateixos drets que ella reivindica. Ancorar-se en la pròpia manera de pensar i la resistència a la interacció i al canvi són també fruits de la frontera interior.
Però també poden prendre consciència del perill que suposen aquest tipus de fronteres sobre el futur dels pobles i de la humanitat en general i superar-les. Quan les fronteres se superen al cap, poca importància tenen les fronteres oficials (físiques, legals, lingüísitiques, religioses”, etc. Com diu l’Acta Constitutiva de la Unesco “com que la guerra neix a la ment dels homes, és en ella que han d’erigir-se els pilars de la pau”.
La traducció, les xarxes socials, l’art i la literatura, la reivindicació, entre altres, han demostrat ser eines eficaces per trencar fronteres i aconseguir la unió de pobles, cultures, llengües i religions.

“la Frontera”, un llibre petit, però que dóna molt de sí.