La festa s’ha acabat!

Estem en temps de crisi profunda, de necessitats socials i d'elaboració de pressupostos municipals. Aquestes no són només una sèrie de xifres que han de quadrar, sinó la plasmació de les prioritats d'aquells que governen i de les polítiques que volen dur a terme.

El polític té l'obligació de gestionar els fons públics sortits de les butxaques del ciutadà, segons el seu model social i polític, de detectar els problemes de la comunitat i de buscar solucions.

Quan comparem les polítiques que els partits en els diferents governs diuen defensar amb els pressupostos que s'aproven, podrem veure on es posa realment l'èmfasi, quines polítiques per ajudar a la població més afectada es fan, on es malbaraten els diners.

La gestió eficaç d'un pressupost és la capacitat de portar a terme el que s'ha proposat. I la situació social actual requereix una anàlisi exhaustiva i d'una profunda revisió dels pressupostos. Pressupostos que els últims anys de disbauxa econòmica han fet possibles la realització de moltes activitats “populars”, però que avui en dia no tenen cap sentit ni cabuda.

No és raonable que es mantinguin grans partides pressupostàries en festes majors (i menors), en macroactivitats esportives, en activitats “culturals”, lúdiques i d'oci caríssimes, etc.

No podem negar que aquests tipus d'esdeveniments són un atractiu i una eina de cohesió. Però, també, que moltes vegades són un instrument populista per lluir-se, per mantenir els ciutadans entretinguts, per competir políticament amb anteriors governs o amb el poble del costat, a veure qui la fa més grossa.

Els polítics parlen cada dia de crisi, d'evitar la fractura social, que hi ha milers de famílies en el llindar de la pobresa, que no tenen recursos i que els serveis socials municipals no donen l'abast per a les necessitats reals.

Tot això és veritat, malauradament. Per aquesta raó, ara és el moment de revisar aquestes partides i posar els pressupostos, de debò, al servei de la societat incrementant les partides socials en detriment de partides “supèrflues”, de les quals podem prescindir.

Una altra qüestió que l'aprovació dels pressupostos posa sobre la taula és l'increment dels tributs municipals o no.

D'una banda, és indiscutible que en època de crisi és necessària la contenció tributària per alleugerir la despesa econòmica de les llars. Qualsevol ajuda als necessitats és poca. Apujar els impostos a les famílies sense cap ingrés no seria just. Però també és veritat que és igual d'injust l'increment lineal dels impostos, com la congelació lineal. Quan es tracta per igual els desiguals, el que estem promovent és la desigualtat.

Dels tributs municipals, principal font d'ingressos, una vegada acabats els que provenien del “totxo”, n'han de sortir les partides socials. Per això s'haurien de buscar fórmules perquè les empreses i els ciutadans que tenen el seu nivell intacte, o més elevat (la baixada de la inflació ha beneficiat aquells que tenen feina), paguin més.

Les polítiques progressistes i d'esquerres han de buscar sempre la distribució de la riquesa. Qui més té més paga. Aquest principi és indispensable aplicar-lo també en els tributs municipals i en èpoques de crisi.

Finalment, crec que és de justícia ajudar les empreses que han optat per aguantar les plantilles negociant mesures amb els sindicats, i no ajudar les que han optat d'una forma freda i insolidària per l'eliminació dels seus treballadors i treballadores, aprofitant-se de la conjuntura econòmica.

En definitiva, la festa s'ha acabat. Ara toca austeritat i, per damunt de tot, pensar en les persones.