Capgròs
Durant el cicle de la vida les nostres ànimes neixen, creixen, maduren i es marceixen. En aquest camí experimentem moments que ens fan sentir sensacions com ara el plaer, o bé el dolor. En ‘Dues dones que ballen’ el joc entre la joventut i la vellesa dibuixa una partida on el dau de l’aflicció marca la intensitat de les jugades. Anna Lizaran contrasta l’abatiment i la desesperació de la seva amargura amb pinzellades de comicitat que tracen situacions de paradoxa. Unes escenes protagonitzades per dues actrius que encarnen el paper d’una àvia viuda i de la seva dona de fer feines, una professora que sofreix un buit emocional farcit d’inseguretats i feblesa. Així doncs, aquests dos forats negres hauran de trobar una escletxa d’il·lusió per deixar de pensar en tot el que les ha desintegrat. I ho hauran de fer agafades de la mà de la incertesa, que tot sovint bloqueja el nostres impulsos positius.
El fil conductor, precisament, és la relació que mantenen les dues actrius. Lizaran interpreta amb talent el paper d’una senyora gran obsessionada amb una col·lecció de còmics de Claro de Luna. Viatjar a París és el seu somni més preuat, i la contundència del seu llenguatge fa que en les primeres escenes es creïn situacions tenses entre ambdues protagonistes. Per la seva banda, Alícia Pérez interpreta el paper d’una professora colpejada i abatuda per les anades i vingudes de la vida. El capriciós atzar la porta a casa de la mare d’una amiga. La simple tasca d’endreçar la llar es veurà enterbolida pel caràcter inquisitiu de la propietària del pis. La decoració amb tonalitats ocres ajuda a crear una atmosfera d’indiferència, on cap emoció sobrepassa ni per damunt ni per davall el límit que marca la linealitat. Fredor, descaradura i tensió són les premisses que adopta l’obra en els seus inicis. Mica en mica la relació entre l’àvia i la professora anirà quallant millor fins el punt en el que la joventut i la vellesa es fonen en un ball de comprensió.
Aquest dissabte el Teatre Monumental va recompensar amb aplaudiments una interpretació de l’obra escrita pel dramaturg Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Xavier Albertí que va arribar amb grans expectatives al recinte mataroní. Tot això en una obra on a més es van posar de relleu qüestions tan delicades com l’Alzheimer, la mort d’un fill o la soledat, apareixent disfressades sota un vestit de subtilesa.
‘Dues dones que ballen’, per tant, és la posada en escena de la misèria de la vida, una misèria quotidiana que ens fa perdre la sensibilitat i que es recobreix de naturalesa i d’imprevistos. Una vida que ens guia per un camí, per descomptat, on nosaltres decidim què escollim. En aquest cas, l’elecció és ballar arrambades.
Comentaris