La bronca d'en Mañach

Josep Mañach, home d'una trajectòria impecable al sector públic, va ser cap de llista de CiU l'any 1995 i obtingué el millor resultat pels nacionalistes que mai s'hagi vist a Mataró. Jo, el 1997, vaig ser nomenat regidor de Serveis Centrals. Recordo molt bé la primera comissió informativa que vaig presidir, el primer o segon dia d'haver accedit al càrrec. Hi anaven les ordenances fiscals de 1998 (els impostos i taxes locals) i jo portava grip i febre. Mañach, el regidor de l'oposició més ben preparat que mai he vist, portava anotades pàgina per pàgina les seves objeccions i preguntes, em va clavar una bronca (amb tota la raó) pel poc temps que havia tingut per mirar-s'ho i em va llançar un argument que em va quedar gravat: "¿com caram vols que ens posicionem sobre les ordenances si no tenim ni idea de quin pressupost voleu fer? ¿per què no fem el debat conjunt?". La meva resposta -aleshores-, corra-cuita, va ser la de dir "primer mirem què tenim i després veurem en què ens ho podem gastar". Una resposta de circumstàncies, perquè qui tenia raó era ell.


De manera que ens vam posar mans a l'obra i en un parell d'anys da canvis importants en la manera de fer de l'Ajuntament (amb algunes inèrcies i rutines que semblaven eternes) vam poder tractar conjuntament les ordenances fiscals -que tenen un període rígid per a la seva aprovació, per això la premura- amb el pressupost incloent-hi un període previ per poder fer les primeres aportacions prou llarg (els avantprojectes) i acompanyats d'un Programa d'Actuació anual cosa que amb alguna excepció explicable, s'ha mantingut fins avui. A més, s'hi va poder introduir un important procés de participació (Audiències, etc...) i, ja en el mandat posterior, amb majoria absoluta socialista, vam arribar a amplis acords en matèria fiscal amb CiU, aleshores encapçalada per Joaquim Esperalba, el Grup Mixt i ICV. La bronca d'en Mañach, sincerament, em va motivar i, amb el lideratge de l'aleshores alcalde Manuel Mas, vam fer aquest i altres canvis dels que em sento molt orgullós en matèria d'organitzacó interna. Canvis que mai s'acaben, per cert.

Anem enrera
Dijous hi va haver l'aprovació de les ordenances fiscals pel 2011, al Ple de l'Ajuntament. Segons sembla, amb un acord a prova de bombes amb el PP i un altre amb la Cup que va salvar per pèls l'aprovació inicial (queda una altra votació). Deixo a banda comentar la barrabassada que suposa incrementar l'IBI (la contribució) un 32% en plena crisi, en una ciutat on la immensa majoria de la població és treballadora i propietària de l'immoble on viu. I fer-ho quan hi ha alternatives. La mandra, la desconfiança cap al pacte i les ganes d'ingressar sense pensar massa semblen haver portat a aquesta decisió que, en cas d'haver-se consensuat, hauria compromès els socialistes en el debat pressupostari.

El que volia mostrar avui és que el nou Govern de CiU, amb franca minoria, fa servir els arguments que Mañach em retreia; diuen que no poden presentar e lpressupost perquè primer han de comptar amb quins ingressos podran pagar el que cal fer i, especialment, els que provindran de les nostres butxaques... No diu quin pressupost farà ni quin programa vol aplicar a l'hora de parlar sobre els esforços que demanarà als mataronins. Tampoc ha obert cap procés de participació. I, el que és més greu, a diferència dels seus predecessors, no ha cercat l'acord entre els dos grups majoritaris en matèria fiscal, acord que li permetria una còmoda majoria i no dependre dels partits extremistes.

És a dir, d'una banda, es retorna a les inèrcies i rutines que fa més de deu anys havíem canviat -entre d'altres raons- empesos per les bronques de Josep Mañach. De l'altra, s'abandona l'esperit d'acord i diàleg en matèria fiscal amb què els governs presidits pel PSC havien ofert sempre al principal partit de l'oposició (i que explica, també en part, les polítiques d'increments moderats que s'han vingut portant a terme en dècades). I, per últim, s'aboca a la dependència de partits extremistes: un dia el petri però minoritari acord PP-CiU depèn de PxC i l'altre de la Cup. Una mala deriva. Una manca de lideratge. I un, o varis, passos enrera.