La Barram

Rafael Argullol explica al seu darrer llibre (Visión desde el fondo del mar, Ed. Acantilado, Barcelona 2010) una conversa amb el músic Frederic Mompou. Mompou atribuïa el seu amor a la música a un avi reparador de campanes, instruments que "s'escolten amb l'oïda, amb els budells i amb l'ànima", deia. Argullol comença així un bell capítol sobre el toc de campana (pp. 851 i ss.). Segons el filòsof, el toc de campana no mesura el temps des de la vida sinó que compta el temps que ens queda fins a la mort, de manera que és un toc de celebració, no de medició. De fet, diu "la campana fou concebuda per la celebració, i també per l'alerta i el dol". L'actitud contrària, la de la medició, la interpreta com l'instrument de control burocràtic de les nostres vides, a mans sempre d'intermediaris sospitosos. Curiosament, és la mort la que ens fa veure el canvi de perspectiva del temps. "Descoberts la mort i el seu proxeneta, el temps, hauríem d'optar entre mesurar o celebrar els nostre sinstants. El temor, l'obsessió i l'estupidesa ens han inclinat cap a la medició". Així, el so de campanes, celebratiu, "és un so que travessa els segles per unir-me als milers d'avantpassats. ¿Quina importància té qui foren i com van der aquests homes? El repicar de les campanes ens fa semblants", diu.

Què és la Barram?
Quan vaig llegir això, deu fer més d'un any, vaig pensar de seguida amb la nostra Barram; ja sabeu, el toc de campanes que anuncia la vetlla de la Festa Major, a les 2 de la tarda del dia anterior al de Les Santes, quan repiquen les campanes grosses i petites de Santa Maria, a la que se sumaran les de la resta de la ciutat. Un altre llibre (Les Santes, la festa major de Mataró, de Nicolau Guanyabens i Quim Puig, Arola Ed., Tarragona, 2010) explica en què consisteix (pp. 290-291). Es tracta de “donar nou batallades a cadascuna de les campanes Carme, Montserrat i Miquela, repetint el cicle tres vegades, i amb el tritlleig de fons ininterromput de les dues campanes més petites, les que donen a llevant, la Juliana i la Semproniana. Cada cicle, doncs, té vint-i-set tocs. Ritme i matemàtica. El número 27 és el del dia de les Santes, està clar”, remata l’autor, que fixa a l’origen a principis del segle XX i la seva desaparició no molt tardana per renéixer a Les Santes de 1977, les primeres que recuperen la festa com un signe de la represa democràtica, i marquen l’actual model.

El nostre cosmos
Dic tot això per fer notar de quina manera la nostra festa major, una festa amb voluntat d’esdevenir popular en tots els sentits, anuncia el canvi de temps que passa de l’ordinari (o profà) al festiu (o sagrat) amb aquest esclat de campanes. Coincideix, a més, amb l’inici de les vacances de molta gent, fent que adopti el caràcter d’”any nou” que tota festa anyal ha de tenir (vegeu Mircea Eliade, El sagrat i el profà, Fragmenta Ed., 2012, pp. 113 i ss.). Un temps que de projectar-se “cap a la mort”, controlant les hores, els dies i els mesos, comptant-lo, distribuint-lo i burocratitzant-lo, es comença a comptar “del revés”, celebrant-lo. Enlloc de de dir “avui faig anys”, el temps festiu celebra que encara els pots comptar i s’oblida dels que tens, entrant en una dinàmica no-linial. Viurem, a la nostra festa, una sèrie de rituals que ens transporten a una mena de “món original”, per al qual fa falta una altra manera d’entendre el temps.

Tant li fa la història (que si les Santes són patrones “només” des de fa menys de dos-cents anys, que si alguns tradicions són ben modernes, que si això o si allò), perquè el que està en joc és el mite.La festa no recorda, la festa reviu. I no podem viure sense mites. Ho reviu, sí, amb símbols molt locals, d’acord, però que representen la nostra manera d’entendre el món, una imatge pròpia del cosmos. Des de les pròpies Santes als gegants, des de la Missa al rom cremat, des de la generació de caos (Desvetllament) fins a la cosmogonia perfecta (l’Anada a Ofici, per exemple). Des de les cercaviles a la Missa de Glòria. Des de l’olor dels petards fins al gust de les síndries (o xíndries, com diem aquí). Des del munt de relacions, balls, petons i suors compartides fins els focs. Aquesta és la representació simbòlica del món, del món original, que reviu amb força els darrers dies de juliol, segons l’hem anat fent els mataronins. Un gran soroll de campanes anuncia aquest nou temps. El celebra. Que ens aprofiti. Bona festa major.