L’espectacle absorbent i oníric de Pla i Comelade triomfa al Monumental

Albert Pla és un músic que sempre ha comptat amb el suport del públic mataroní, que sol rebre’l amb els braços oberts quan es deixa caure per la ciutat amb els seus espectacles d’originalitat assegurada. Pascal Comelade ostenta un prestigi amb el qual pocs músics del país s’hi poden emmirallar. Però els dos són talents ben peculiars, difícils de classificar i amb una personalitat molt marcada. La seva unió a l’escenari generava molta expectació, però també dubtes de si serien capaços de fusionar dos móns a priori intransferibles. L’operació, finalment, ha resultat ser tot un èxit. “Somiatriutes”, l’espectacle conjunt de Pla i Comelade, va entusiasmar el públic mataroní, que va omplir divendres passat, dia 25, el teatre Monumental per assistir a una de les cites musicals més destacades de l’any a la capital del Maresme, promoguda per la Casa de la Música Popular.

Somiatruites es presenta com un espectacle multidisciplinar, amb incursions en el món del teatre i de les titelles. Pla, de fet, ja és per sí mateix un personatge molt teatral, a qui agrada fer d’actor que dispara monòlegs acaronats per la seva guitarra. Ell i Comelade van arribar a Mataró acompanyats per tres músics més i pels titellaires Farrés Brothers, que durant tota la vetllada van combinar la manipulació de petits putxinel·lis i ombres xineses amb la presència de dos estrafolaris personatges articulats, el DJ Crepúsculo i les siameses Superglue. Tota una escenificació destinada a il·lustrar els pensaments, sentiments, records i anhels que es generen en els moments previs a adormir-se. Somiatruites, per tant, és un espectacle de marcat caràcter oníric, surrealista, que casa perfectament amb les personalitats de Pla i Comelade.

La música, en tot cas, es va mantenir com la gran protagonista de la vetllada. Quan la posada en escena no tenia tant pes i quan, sobretot en els darrers compassos de la nit, el concepte original anava perdent el fil, el talent musical de Pla i Comelade va mantenir l’espectacle en nivells molt elevats. Segurament la personalitat del primer, tan acusada, va tapar massa la del segon, pel gust dels fans del compositor nascut al Llenguadoc, tímid i esquerp per naturalesa. Però els seus diferents pianos, d’on sortien melodies tan somiadores com melancòliques, van servir de perfecte acompanyament per als versos del cantautor sabadellenc, sempre irreverents, col·loquials i alhora poètics. Una fusió que es va fer patent en cançons com Loco, Insomni, Petitó o Adiós Terrícolas.

Però no hi va haver manera que Pla deixés d’acaparar totes les mirades. Arraulit en un sofà vetust dalt de l’escenari, o bé recorrent la platea amb llanternes al cap, xiuxiuejant històries i cançons de bressol o gairebé escridassant tornades rockeres, va ser el gran protagonista. I va demostrar un cop més que, senzillament, no hi ha ningú com ell en l’escena musical del país.