L'art contemporani

Què és l’art contemporani? L’art que es fa avui o el que es feia als anys 50, 60 i 70? El que s’exposa al Museu Bassat o el que s’exposa al Macba? Les obres que s’exhibeixen a Arco o potser allò que es fa a Can Xalant, Centre de Creació i Pensament Contemporani? El Xiringuito d’en Tadashi Kawamata? La rèplica de Can Fàbregas al desert de Nou Mèxic? Martí Anson fent de taxista? La filmació d’una noia que s’ensuma les aixelles? Els ninots de Jeff Koons? Les bèsties banyades en formol de Damien Hirst? Els llençols bruts i els preservatius de Tracey Emin? El tret que es va fer disparar al braç Chris Burden? Les ferides sagnants que s’autoprovocava Gina Pane? El cos de Crist crucificat submergit en l’orina d’Andrés Serrano? Els taüts fantasia d’Accra exposats en galeries contemporànies? Els cucs, els escarabats, els pixats i les ejaculacions de Jan Fabre? El Body art, amb els seus pírcings i tatuatges? Un emú de neó vomitant sobre la bandera australiana? Els ninots, els gossos, els pallassos i els soldats nazis dibuixats en 83 gravats originals de Goya pels germans Chapman? Les bosses Louis Vuitton d’en Takashi Murakami? Els penis i els excrements de Leon Ferrari?

És l’art del país de l’Oncle Sam exportat a escala planetària? Quant hi ha d’espectacle? I de negoci? I de màrqueting? És una indústria? Un producte? Una mercaderia? Una monumental aixecada de camisa? Artistes, ximples o paràsits? Qui pot dictaminar-ho? El pas del temps? Els historiadors de l’art? Els crítics? Els catedràtics? Els comissaris? El gust del públic? Els funcionaris de cultura? Les empreses de roba i complements de luxe? La frivolitat dels milionaris?

Té un estil que el defineix o potser és la negació de l’estil tal com l’havíem entès fins ara? És plàstic? Conceptual? Tecnològic? Ideològic? Vol agradar-nos? Provocar-nos? Entretenir-nos? Alienar-nos? Cerca la bellesa? La lletgesa? La dissonància? L’estridència? Dibuixa? Imagina? Prefigura? Elucubra? És el primer art sense art de tota la història? Uf! Això es complica. Algú pot explicar-m’ho?

Jean Clair, conservador del Pompidou del 75 al 89 i director del Picasso de Paris del 89 al 2005, deia no fa gaire en una entrevista que les exhibicions d’art contemporani són avorrides perquè l’art que s’hi exposa és frívol, banal i superficial com la vida dels nostres dies. En una altra, defensava que cal recuperar un cànon estètic que ens retorni a l’harmonia clàssica. És aquest el problema? És, l’art contemporani, la negació de la bellesa? Marc Fumaroli, assagista i catedràtic de la Sorbonne i del College de France, sosté que és una farsa i demana que no li diguem art a l’art contemporani: “un producte mercantil, una mercaderia comercial, un fast food de la mirada amb una etiqueta de luxe (l’art)”.

Malauradament, però, la lucidesa de Jean Clair i de Marc Fumaroli no és habitual a casa nostra, on l’absurditat sembla no tenir aturador. Llegeixo en El Punt Avui que, davant la propera elecció del nou director del MNAC, des de la Conselleria de Cultura es veuria amb bons ulls que els límits cronològics del Museu Nacional d’Art de Catalunya s’ampliessin fins l’avui anomenat art contemporani. Que s’han venut l’enteniment? Tant de bo que la informació sigui errònia.