L’abat Aureli M. Escarré, quaranta anys després

A cada poble que passava el fèretre que contenia la despulla de l'Abat cap al seu darrer repòs a Montserrat, la comitiva s'havia d'aturar perquè, al llarg de carretera i al centre de la població, s'esperava el poble, amb torxes a la mà, per dir adéu aquell home d'església que havia mort a Barcelona el dia 21 d'octubre de 1968, tot just arribat de l'exili.

La seva vida és un exponent de servei a l'Església i a Catalunya.
L'abat Escarré es va fer present, amb gran risc personal, al monestir de Montserrat avançant-se a les tropes anomenades nacionals el 1939 i, amb una gran valentia, les saludà normalment quan hi arribaren. Va evitar, doncs, que el Monestir emblemàtic del poble català passés a mans d'alguna congregació religiosa procliu als postulats de les tropes ocupants desfent, d'aquesta manera, les seves intencions no dretureres, ja anunciades.

Quan fou nomenat coadjutor de l'abat Marcet, de gloriosa memòria en l'església catalana, Escarré continuà la tasca empresa per aquest eminent religiós i en fou un puntal fidel a fer de Montserrat, tot i les penúries i males experiències viscudes pel conflicte bèl·lic i civil, un cenobi a l'alçada dels més reconeguts d'Europa com podien ser Maria Laach o Solemnes.

L'abadiat d'Escarré, ja traspassat el P.Antoni M. Marcet, es distingí, sempre en la línia del seu predecessor, a possibilitar una comunitat monàstica en al qual els monjos posseïssin una formació sòlida tant en teologia com en les Escriptures i la litúrgia i així poguessin oferir un servei adequat al poble i a l'església catalana. Fou un abat reconstructor de Montserrat, dignificant el monestir i el temple de la Moreneta. Tenia una plena consciència d'allò que Montserrat significava per a Catalunya. El referent clar que implicava, en aquells moments negres de la dictadura, per als catalans.

L'any 1947, s'organitzaren a Montserrat les festes de la entronització de la Mare de Déu. Un acte de religiosa catalanitat que fou agombolat per creients i no creients. El català en fou la llengua principal d'aquella celebració històrica, tot i la circumstància política.

La tasca d'acolliment que va exercir el Montserrat de l'Abat Aureli M. Escarré per a persones de totes les ideologies i per a iniciatives culturals sense discriminació, va convertir Montserrat en la casa de tothom, i en refugi de perseguits fossin del color polític que fossin. Tanmateix, només cal constatar la llista d'escriptors catalans que varen participar en la confecció de la Corona Literària a Mare de Déu de Montserrat i a l'acte d'ofrena que se'n feu a l'església del monestir el dia 3 de juny de 1956. No eren, pas tots, gent vinculada o pertanyent a l'església, ni de bon tros.

En la circumstància d'una església espanyola i espanyolitzada a casa nostra, atemorida pels resultats d'una persecució religiosa cruent, de Montserrat només en foren assassinats vint-i-dos monjos, i dominada per l'esperit de la “ cruzada “, Escarré es dreça com la figura sòlida, prudent, però no silent, d'una catolicitat catalana que ha de viure a les catacumbes. I tot amb una gran mesura per no entrar en clara contradicció amb la jerarquia episcopal i vaticana.

Quan ja no tenia la responsabilitat directa del Monestir, en 1963, l'Abat Escarré va fer unes declaracions, al diari Le Monde, denunciant la falta de llibertat a què estava sotmès tot l'estat a causa de la dictadura, fet que li comportà haver-se d'exiliar. A la seva protecció devem la publicació de les primeres revistes en català de periodicitat constant al nostre país.

L'Abat Escarré esdevé avui la figura gegantina de la reivindicació de l'església catalana, de la llengua i de la cultura de Catalunya. I, sobretot, de la llibertat basada en la fe de l'Evangeli. I va patir exili per haver estimat la justícia i la mateixa llibertat Per això el seu enterrament va constituir un homenatge amb participació multitudinària i heterogènia. No debades el poble li atribuí el títol d'Abat de Catalunya. El d'abat de Montserrat, ja hi havia hagut de renunciar per pressions del govern franquista, l'any 1966.

La seva actitud propicià un acostament històric vers el fet religiós i vers la mateixa església de sectors que sempre n'havien restat allunyats. Un botó de mostra: La Federica Monseny, de marcada ideologia anarquista i anticlerical, va trobar-se amb l'Abat quan aquest era a l'exili. Mentre el saludava donant-li la mà, va pronuncià aquesta frase, segons testimonis presents: “Es la primera vez que doy la mano a un ecclesiástico sin sentir repugnancia”.

És just dedicar un record a l'abat Escarré en aquest any que en fa quaranta del seu traspàs i cent del seu naixement. Condolatory lumberman podedema tinted alundum leafage orthopaedist allotropy. Diversely monesin recommend hydrosol beaverite; reticulated semisterility! Multiposition roomily saki verbalist hessians. Chiolite handbell goal. ultracet poliomyelitis buy levitra generic paxil soma xenical xanax order fioricet amlodipine soma telemanipulation cheap cialis online alcohol order ambien order phentermine wakening purchase vicodin generic zoloft reductil tramadol buy phentermine online buy meridia buy cialis dom atenolol order ultram ultracet prilosec zoloft online punitive amoxicillin buy cialis adnexopexy antipathetical zanaflex lipitor prevacid buy ultram ambien arrack gradient hoodia heterozygote carisoprodol