Capgròs
El dimarts 19 d’agost de 1913 neix a Mataró Josep Punsola i Vallespí, fill del matrimoni d’Anton Punsola i de Rosa Vallespí, al barri de “Puerto Rico” on va viure la seva infantesa. Llegia amb avidesa En patufet, Virolet, entre d’altres. De més grandet canvia d’escola per passar als Maristes del carrer de Sant Josep i ara llegia Salgari i Verne que abonaven i estimulaven la seva imaginació. Començava a fer els seus primers versos sense ni adonar-se que aquest seria, de més gran, el seu mitjà d’expressió predilecte i on deixaria negre sobre blanc els seus pensaments, les seves emocions, els seus amors.
Descobreix a mossèn Cinto Verdaguer, Joan Maragall, Josep Sagarra a la llibreria de la Unió de Cooperadors. Entra a treballar al despatx de Can Pauleta. Qualsevol paper ja fos en blanc o bé imprès servia per anotar aquella paraula, aquella frase, aquella expressió fugissera que li serviria per bastir un dels seus versos.
A més del delit per escriure li agradava de practicar esport sobretot l’atletisme i el bàsquet. Al mateix temps començà a tastar l’excursionisme de la mà dels seus amics Ballescà i Pruna. També li agradava e cinema i a jugar als escacs. “Punsola era un home vital dotat d’una fina ironia i un gran sentit de l’humor i que, quan escrivia, ho feia sempre a partir de les seves vivències i d’observació de la realitat més immediata”, ha escrot la Maria-Mercè Bruguera, la seva biògrafa al llibre “Josep Punsola i Vallespí. Obra Poètica completa”.
Estem doncs a les portes de la celebració dels cent anys del seu naixement i Mataró es disposa a recuperar-lo i gaudir, novament, de la força i de la sensualitat de les seves poesies.
Una de les més belles és la que dedicà a Mataró, de quan la nostra ciutat era ben viva per l’activitat fabril que hi havia i que comença:
Si vas néixer de la mar com la petxina,
et voldria de la mar, com vela blanca,
oblidant-te un xic del fum que et despentina
i amb què el vers que em surt de dins se m’entrebanca.
La seva segona feina va ser al Banc Urquijo. I la família es tornà a canviar de casa per anar a viure al Camí Ral número 537. Al seu costat hi havia un cafè regentat per l’avi d’en Vicenç Arís amb qui ja es coneixien i amb qui emparentaria ja que aquest es casaria amb la seva germana Manuela. Els tres coincidiren en un munt d’activitats com l’excursionisme i el cinema amateur que Enric Fité cultivava com ningú. El tàndem Punsola-Fité portaria el nom de Mataró en el terreny del cinema amateur a les màximes cotes sobretot amb films com “Porta closa” (1947), Alter Ego” (1946), “Tares eternes” (1948) o “L’esperit del vent” (1949).
L’any 1936, poc abans d’esclatar la Guerra Civil, coneix a l’Arcàdia Mitjans de qui se’n enamoraria i es casaria. Els versos més punyents i sensuals a ella són dedicats. Com el titulat “El primer bes” que comença així:
Com si besés un clavell
besaré la boca d’Ella.
Què hi haurà darrera d’ell,
darrera la flor vermella?
Una relació amorosa que es va truncar per culpa de la Guerra Civil ja que ell anà destinat al front d’Aragó. Al cap d’uns mesos fugí en retirada al Pertús anant a petar a un camp de refugiats. Acabada la guerra retorna a Mataró on “res ja no era igual” i fins i tot calgué començar una nova feina. I s’integra a les tertúlies promogudes per Joan Mas i Joan Tutó on exposa part de la seva obra.
El setembre de 1946 es casa amb Arcàdia Mitjans, a Sant Julià del Montseny. “Finit l’àpat, el nou matrimoni, prengué la motxilla i inicià allí mateix el seu viatge de nuvis, que començà a Collsacabra, seguí pel Canigó i acabà a Banyoles”, segons ha deixat escrit la Maria-Mercè Bruguera. Al cap d’un any naixia el primer fill del matrimoni, en Manuel.
El 8 de maig de 1949 el jove matrimoni participà a la XIII Marxa Excursionista de Regularitat i Orientació de Catalunya que s’iniciava a Sant Vicenç de Castellet. A l’hora del recompte dels participants hi faltava la parella Punsola-Mitjans. L’estat en què va arribar era tan preocupant que hagué de fer nit a Barcelona i l’endemà arribava en cotxe a Mataró “ferit de mort”.
Moria a la matinada del 10 de maig de 1949 als 36 anys. Ell que havia escrit:
LA MORT
No fa tanta por la mort...
És fugir...
I arribar
A una immensa platja d’or,
Per a no tornar a morir,
Per a no tornar a marxar.
Aquestes i moltes altres poesies que Josep Punsola va escriure al llarga de la seva curta vida mereixen tornar a ser llegides o escoltades ara que estem a l’inici del centenari del seu naixement. Participem als actes que tindran lloc de l’ Any Punsola.
Comentaris