Joan Miquel Oliver: 'Intento cercar allò que només puc escriure jo'

Joan Miquel Oliver (Sòller, Mallorca, 1974) va ser el guitarrista, compositor i líder d'Antònia Font, un dels grups més importants que ha donat el pop cantat en català en els darrers 15 anys. La banda mallorquina es va separar a finals de 2013 i des de llavors Oliver ha pres nous camins. Malgrat que ja havia signat un parell de discos propis ('Surfistes a càmera lenta, 2005; i 'Bombón Mallorquín', 2011) ha estat amb 'Pegasus', editat enguany, que la carrera d'Oliver en solitari ha guanyat projecció. Serà aquest divendres a la Sala d'Argentona per presentar el nou disc


'Pegasus', l'has enregistrat en solitari, només amb l'ajuda de Quimi Portet com a productor. Com ha estat l'experiència?
Vaig començar a fer maquetes, a gravar pistes, a provar arranjaments, a anar provant què m'agradava i què no... En altres ocasions potser trucava a un músic amic per enregistrar unes bateries, però aquest cop ja ho vaig anar fent jo. No van ser intencionat, però com que el resultat m'agradava ho vaig anar fent així.

De líder a l'ombra com a guitarrista d'Antònia Font a que tots els focus se centrin en tu.
Ser el cantant és una situació delicada i un poc compromesa. Quan només toques la guitarra pot ser que faltin cinc minuts pel concert i encara ni en siguis conscient. Quan et toca cantar és una història molt diferent. Tot plegat ho estic descobrint ara, i és una experiència molt bona, radicalment diferent a quant només tocava la guitarra a l'escenari.

'Pegasus' és el teu tercer disc en solitari, però expliques que en realitat es podria considerar el primer. Per què?
La meva carrera en solitari ha estat una mica atropellada. Havia fet discos sol molt de tant en tant (del darrer ja en fa set anys). Eren àlbums més experimentals, fets per entreteniment, per provar a veure què passava, no m'hi jugava res, era com una carrera paral·lela a la principal amb Antònia Font. Avui el meu projecte principal és en solitari, i per tant es pot dir que 'Pegasus' és una espècie de primer disc en molts sentits. Enregistrant-lo m'he sentit una mica més responsable, perquè ara ja no tinc res més que a mi mateix. Per això els temes estan més treballats. 

'Pegasus' és un disc que sona molt mallorquí, empeltat de mediterraneïtat. 
Jo no puc evitar ser mallorquí, haver nascut on he nascut, i això s'ha de notar en el disc. Però d'aquí a dir que 'Pegasus' és un viatge per Mallorca... El que compta, per mi, és la visió que hi ha darrere d'aquestes coses. Sóc de Mallorca però si hagués nascut a una altra banda parlaria d'aquesta altra banda. Res més lluny de la meva finalitat que fer un retrat del meu país. El que m'interessa són les coses que tinc al costat, però bàsicament pel fet de tenir-les a la vora, no perquè pensi que tinguin res d'especial.

La teva manera d'escriure les lletres de les cançons ha canviat gaire des dels inicis de la teva trajectòria?
Escriure cançons és difícil, perquè hi ha milions de temes sonant al món i tothom sembla que ja ha parlat de tot, de totes les maneres possibles. El que procuro és cercar allò que només puc escriure jo, genuïnament. Per això acabo fent cançons sobre productes de neteja (riu).

Ser únic avui en dia és ben difícil, per tant.
Penso que tots som únics i diferents, però el que has d'intentar és despullar-te de tot el que se't suposa i enfocar la realitat des del teu punt de vista. Els dos éssers humans més semblants acaben sent radicalment diferents en el seu interior i en el seu pensament. Quan creixem comencem a entendre el món, i aquest enteniment tendeix a unificar-nos perquè veus les coses de la mateixa manera que la gent que viu amb tu. Però si fas l'esforç de tornar-les a mirar, llavors ja no és així. Això està més a prop de la filosofia o de la literatura, de la feina d'un escriptor, que és intentar reescriure la realitat més enllà del que hem après des de petits. Ets diferent en la mesura que aconsegueixes el món tal i com tu el veus.

Tots trobem a faltar Antònia Font. I tu?
Amb Antònia Font vam fer coses molt guapes. Enyoro una mica aquella època, aquells companys, aquelles vivències, aquells 'bolarros' amb tant de públic. Però també penso que va ser cosa d'un moment de la vida, i que ara estic molt a gust. Cantant amb un equip de tres músics tot és molt més senzill. No penso tant, puc improvisar, em comunico molt més amb el públic... Antònia Font va ser molt gran, però era una feina menys compromesa, cada concert no el podia viure com el visc ara. Ara el dia que et trobes bé és de puta mare, et deixes dur per les sensacions, pel que et digui el públic, i fas que el concert vagi cap a on tu vols que vagi, sense cap pressió ni idea establerta. 

Aquesta llibertat per fer el que vulguis és el premi més important que que t'ha donat el salt a la carrera en solitari?
Jo com a públic quan vaig a veure un músic vull que aquest sigui sincer, que em doni el que ell pensa que m'ha de donar, no el que se suposa que el públic vol. Tinc les meves idees, estic convençut d'elles i per tant faig el meu 'bolo'. I això és el que vol la gent que t'ha vingut a veure, que tu siguis tu. Si no, per què vénen?