Jo tenia un somni

Un somni ple de música, de cultura, de sensibilitat. Una educació accessible a tots els infants, joves i adults. Que arribés a tothom des de les institucions -públiques, concertades o privades- un sistema integrat com l'art a l'educació generalitzada en bé d'un país que es proclama europeu, però on l'aprenentatge de les arts sempre ha estat contemplat com els retalls amb què s'apedacen les deixalles.

Jo tenia un somni. “L'escola municipal de música aposta per l'aprenentatge pràctic i en grup. Un aprenentatge musical basat en la pràctica de l'instrument més que en conceptes teòrics, en la interpretació en grup més que en les classes individuals. Amb preus econòmics”.

No cal ser matemàtic ni filòsof per arribar a unes conclusions elementals: si eliminem el llenguatge musical, o bona part d'aquest, i els aspectes teòrics, alhora que augmentem excessivament el nombre d'alumnes per professor, obtenim un resultat de més per menys. Ja tenim les extraescolars somiades; l'interrogant està servit. Quin serà el programa? Com es podrà aplicar? Això sí: a causa del desconeixement, l'èxit de concurrència està assegurat. Els desitjo sort... Potser sóc jo l'únic que no veu les coses gens clares.

Jo vaig despertar del somni. Perquè, allunyat d'aquell cant de sirenes i tornat al món de debò, m'ha estat fàcil recordar que només l'esforç, la dedicació, la constància i la il·lusió poden fer realitat la recompensa. També he constatat que tots els músics i artistes a qui aplaudim a les sales de concerts o a les audicions han fet créixer el seu talent gràcies a l'esforç a què em referia al principi, començant per saber què és un pentagrama, quines són les notes i on s'hi escriuen. Sempre s'ha dit que no s'ha de començar la casa per la teulada. És ben cert; és el preu del meu somni.