Capgròs
Fa uns dies la meva mare va fer un acte individual de memòria històrica. Va ser un diumenge, en una pastisseria cèntrica de Mataró. Estava plena de gent però va reconèixer perfectament un home que, com a mare, li ha suposat un torment "franquista". El va cridar davant la gent: "Hola, recordes qui sóc? La Pepita Verdaguer, la mare del Sàgar Malé, saps qui és?" Ell va respondre dubtós que el meu nom li sonava. "Doncs ell si que et recorda molt, però no precisament bé, sino molt traumatitzat per la quantitat de bufetades que li vas donar quan eres el seu mestre." Ell, inquiet davant la gent, li va demanar de parlar apart. "No tinc res a parlar amb tu. Tu sabràs el que fas ara amb la teva consciencia."
Era un mestre meu de primària, d'una escola religiosa de la ciutat. Jo vaig néixer el 1967, és a dir que vaig viure pocs anys de franquisme real. Però els tres anys de primària, jo i molts altres nens de Mataró que l'havien viscut, els recordem com un malson. Recordo que formavem fileres d'aquells que no ens sabien de memòria les taules de multiplicar (entre els quals jo, tinc una pèssima memòria). El mestre deia "quítate las gafas" i ens donava un parell de òsties a la cara davant de la resta dels alumnes. Una vegada recordo un nen, actualment un popular i brillantíssim botiguer de la ciutat, que va caure al terra de la òstia rebuda. Recordo situacions encara més cruels. Per exemple un dels meus mestres, mascliste i racista, que ens deixava fent sumes i restes mentre ell llegia el diari amb els peus damunt la taula. A vegades cridava a mitja classe: "Viva el Madrid". Als nens que contestaven "Visca el Barça" (entre els quals no em trobava) els llençava el borrador del guix al cap, moltes vegades directament pel costat de la fusta. Encara recordo coses pitjors: bastons trencats als caps de nens, o nens aixecats del sòl pels llavis i les orelles , o on nen bolcat de boca avall a la paperera de mimbre...
Els meus pares no es van assabantar d'això fins que vaig ser gran, no sé ben bé per què, suposo que pel trauma que portava al damunt. Aquèstes bèsties han deixat traumes infantils a nombrosos nens que ara tenim més de 40 anys i que veiem una part de la nostra vida com un periode fosc digne d'oblidar. Molts els recordem a la perfecció, estic segur que els companys de classe podrien explicar moltes coses sobre ells i les seves barbaritats. Però ells son elegants persones, que viuen com si fossin persones normals, potser encara mestres a les mateixes escoles, que van a missa els diumenges. Imagino que amb un profund trauma interior per haver destrossat la vida de molts infants. O pitjor encara: sense cap mena de remordiment.
Fa uns anys, quan tornava d'un viatge a una regió rural de l'Afganistan, algú es va escandalitzar quan li explicava que allà molts mestres encara pegaven els alumnes. Vaig riure cínicament pensant que a la nostra civilitzada ciutat hi ha persones cristianíssimes han comès les mateixes bestieses amb tota impunitat. I que no han tingut la dignitat humana de demanar perdó (una pràctica molt cristiana això de demanar perdó) per, com a mínim, compensar els seus actes i dignificar els nens. Uns nens que sempre veurem amb fàstig els nostres antics mestres comprant les postres del diumenge a les millors pastisseries de Mataró.
Comentaris