Immersió lingüística

El passat 28 de juliol el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en resposta al recurs ordinari nº 485/2006-E, va acordar establir un termini màxim de dos mesos per la qual la Consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya adopti quantes mesures consideri oportunes “ per adaptar el sistema d’ensenyament a la nova situació creada per la declaració de la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera també el castellà llengua vehicular juntament amb el català”.

S’ha parlat molt sobre aquesta decisió per part dels partits polítics catalans i part de la ciutadania s’ha manifestat en contra la sentència del Tribunal Suprem per una banda, i del Tribunal Constitucional per l’altre. Tot i així moltes persones han estat enganyades per les forces nacionalistes catalanes, que no s’han llegit la sentència i han volgut establir una guerra ideològica entre Catalunya i la resta d’Espanya.

En primer lloc és bo repassar els antecedents de la sentència i veure el per què de la mateixa. Mitjançant una providència dictada el 22 de juny de 2011 el TSJC va acordar, amb caràcter previ, conèixer l’estat d’execució de la sentència del Tribunal Suprem de 9 de desembre de 2010, i es va requerir en un termini de 10 dies que la Consellera informés de les mesures concretes adoptades pel seu compliment. Aquestes mesures adoptades per part de la Consellera van ser considerades insuficients.

Però què deia la Sentència del Tribunal Suprem? Aquesta és la gran pregunta, donat que des de una visió simplista i malintencionada CIU, ERC, SI, ICV i el PSC-PSOE (que ja sabem que d’obrer i espanyol no en té res) ha mobilitzat la ciutadania i a molts funcionaris que treballen en l’educació, a anar a una mena de “Guerra Santa” contra un dret reconegut a una sèrie de persones. Sí, a una sèrie de persones, perquè hi ha vàries sentències conegudes del Suprem que garanteixen aquest dret, entre elles amb recurs de cassació 796/2009 de 27 d’octubre de 2010, i la 793/2009 de 20 d’octubre de 2010.

El que diu la Sentència del Suprem, a la que fa referència el TSJC és que “el castellà s’utilitzi també com a llengua vehicular en el sistema educatiu de la Comunitat Autònoma de Catalunya” i que per aquest motiu “la Generalitat haurà d’adoptar quantes mesures siguin precises per adaptar el seu sistema d’ensenyament a la nova situació creada per la declaració de la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera també al castellà com llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya juntament amb el català”.

Entenc que el què es tracta com un atac contra Catalunya per part de les forces independentistes i nacionalistes catalanes és el reconeixement d’un dret malmès, per part de la Generalitat, envers unes famílies. Però si seguim llegint la sentència, veurem com es diu en el fonament en el seu Dret setè que: ”procedeix estimar el recurs Contenciós-Administratiu interposat en el seu moment, i declarar el dret del recurrent a que el castellà s’utilitzi com llengua vehicular en el sistema educatiu de la comunitat autònoma de Catalunya en la proporció que procedeixi donat l’estat de normalització lingüística aconseguit per la societat catalana, de forma que el mateix no quedi reduït en el seu ús al de l’objecte d’estudi d’una assignatura més, sino que es faci efectiva la seva utilització com a llengua docent i vehicular en l’ensenyament. És a dir, que el què es demana és que el castellà no s’ensenyi només com una assignatura més, sino que s’imparteixin classes també en castellà, no suprimint el català de l’ensenyament com alguns polítics malintencionats han dit.

Però és que el mateix Suprem també garanteix que s’utilitzi el català a les escoles. Si seguim llegint el fonament de Dret setè es diu que “Aquesta declaració obre un interrogant sobre qual hauria de ser la proporció en la que s’incorpori el castellà com llengua vehicular al sistema d’ensenyament a Catalunya. La determinació de la mateixa i la seva posada en pràctica correspon acordar-la a la Generalitat de Catalunya, de mode que si el govern de la mateixa cregués que l’objectiu de normalització lingüística estigués ja aconseguit, ambdues llengües cooficials haurien ser vehiculars en la mateixa proporció, i si, per el contrari, s’estimés l’existència encara d’un dèficit en aquest procés de normalització en detriment de la llengua pròpia de Catalunya, s’hauria d’atorgar al català un tracte diferenciat sobre el castellà en una proporció raonable, que, no obstant, no faci il·lusòria o simplement constitueixi un artifici de mera aparença en l’obligada utilització del castellà com llengua vehicular. Tracte de favor que hauria de ser transitori fins en tant s’obtingui l’objectiu de normalització que constitueixi el model de conjunció lingüística o de bilingüisme integrant que constitueixi el model constitucional que garanteix el principi de lleialtat constitucional entre administracions públiques i que d’acordar-se haurà d’estar suficientment motivat”

Per tant, el mateix Suprem avala que s’ha d’atorgar un tracte diferenciat al català sobre el castellà en una proporció raonable, però que no constitueixi una mera aparença, i que ha d’estar suficientment motivat per aconseguir la normalització lingüística. Per tant, si la Conselleria considerés que no s’ha aconseguit la normalització, i ho motiva suficientment, utilitzant el castellà en un parell d’assignatures més com a llengua vehicular, a part de classe de llengua castellana, seria suficient per complir amb la sentència. Però com diu el Tribunal, no es pot tractar d’un artifici de mera aparença, ha d’estar motivat, i si es dona una diferenciació ha de ser mitjançant una proporció raonable.

La meva opinió sempre ha sigut que un predica amb l’exemple, i no pot ser que presidents de la Generalitat defensin un model declarat contrari a dret per part del Suprem quan ells envien als seus fills a col•legis on la llengua vehicular és l’anglès o l’alemany. Això ho interpreto com que ells mateixos no creuen en el sistema d’immersió que tant defensen.