Hi havia una rosa

Tot venint dels actes unitaris davant sengles monuments als brigadites Internacionals i als represaliats del franquisme, també a la sepultura de Joan Peirò, vàrem passar i parar a la rotonda que recentment s'ha dedicat a en Josep Lluís Lligonya. Dic vàrem, ja que anava acompanyat d'una jove periodista, que quan encara era més jove va treballar a la Televisió de Mataró, la tele d'en Bis. Ella va gravar unes imatges de la placa situada al mig de la rotonda i va demanar-me que li fes unes fotografies. La placa diu Josep Lluís Lligonya, Mataró 1948-2007, promotor cultural. I al costat de la placa algú hi havia dipositat una rosa vermella amb una espiga, com les que s'acostuma a regalar per Sant Jordi.

Vull imaginar-me que algú se n'ha recordat d'en Bis i de la seva manera de pensar. I li ha dipositat una rosa tot recordant-lo i combregant amb les seves idees republicanes. La periodista em va comentar que ell sempre reivindicava el seu passat de sindicalista, de sindicalista de Comissions Obreres.

Vaig compartir amb ell moltes històries. Tot i ser tan diferents de caràcter, de provinença i de trajectòria vital, vàrem coincidir en la manera d'organitzar el sindicat i de fer sindicalisme en aquells temps difícils, incerts i convulsos. Els conflictes laborals, els tancaments d'empreses, les manifestacions i les vagues obreres d'aquells anys, en definitiva treball sindical, primer en el sindicat vertical, encara amb les CCOO clandestines, i més tard com a organització sindical legalitzada. A la seva empresa va gaudir d'un grau de representativitat molt important i era respectat per tothom, també pels membres d'altres forces sindicals.

En Lligonya va participar en l'Assemblea de Barcelona l'any 1976, la que va decidir constituir la Confederación Sindical de CCOO d'Espanya, i també aquell mateix any, en la constitució de la Confederació sindical de la CONC. Vull recordar també que va ser membre dels màxims òrgans de direcció de la llavors potent Federació Tèxtil de Comissions Obreres de Catalunya i d'Espanya. Encara fa poc temps parlava d'ell, d'en Bis, amb l'Agustí Prats, dirigent històric de les CCOO de Catalunya, de les clandestines i de les dels primers anys de legalització. L'Agustí Prats és aquell del que en José Luis López Bulla, no sé per què ho diu, hauria d'haver estat el Secretari General de les Comissions Obreres de Catalunya, en comptes d'ell. L'Agustí sempre va tenir a en Lligonya com un fidel col·laborador i com una persona de màxima confiança.

Estic segur que la persona que diposità la rosa al costat de la placa dedicada a en Lligonya ho feia pensant en la seva persona, en la seva trajectòria vital i també compartint les seves idees. Sempre m'ha agradat, per definir a la gent republicana i d'esquerres, un text de l'any 1931: “Quien ama la justicia sobre todas las cosas no hace daño a nadie; respeta los derechos ajenos y hace respetar los propios. Quien rinde culto a la dignidad, se lo rinde a la libertad y la igualdad; ni avasalla a nadie, ni por nada se deja avasallar; ni reconoce primacías innatas, ni acata privilegios infundados”.

En Lligonya sempre tindrà un lloc en la història del moviment obrer i del sindicat de les CCOO en particular. En els seus anys de sindicalista es va guanyar el respecte i el reconeixement de la seva gent, la que sempre va ser la seva gent, els treballadors i treballadores. Aquella gent que com diu el poeta de Roda de Ter: “La gent que jo conec es lleva a toc de sirena, i esmorza i dina amb presses, i havent sopat s'asseu davant la porta de casa seva i vetlla la quitxalla que juga pel carrer. No hi ha cap tarda que no sigui rodona com un vidre. Quan caic en l'enganyifa d'oblidar que sóc un d'ells, tinc la veu de titella”. Ell mai va oblidar qui era i qui era la seva gent.