'He volgut retre un homenatge a la tramoia de Santes'

Per a tot fotògraf, l’encàrrec de retratar Les Santes és tot un repte. Els resultats, en forma d’exposició a l’any vinent –una de les més populars de l’any a la ciutat-, seran sotmesos a escrutini dels ciutadans, sempre disposats a mostrar el seu esperit més crític i batallador amb tot el que rodeja la festa major mataronina. El fotògraf, a més, s’enfronta a un passat atapeït de referents que dificulten molt la originalitat. Després d’anys i anys d’exposicions fotogràfiques de Santes, queda alguna perspectiva que ja no estigui trillada? Algun discurs que no s’hagi emprat Algun angle encara verge des del qual disparar la càmera de fotos?

Totes aquestes preguntes se les ha fet Ramon Manent, el protagonista d’enguany. Un fotògraf veterà, de renom i de prestigi, amb una llarga trajectòria vinculada especialment a la fotografia de l’art i de l’arquitectura. La seva resposta és “Imatges íntimes. Glòria a les Santes”, un retrat de la festa major des del seu interior, des del seu vessant més íntim

Per què ha escollit aquesta perspectiva?
Després de 20 anys d’exposicions de Santes, se’m presentava un repte, ja que la festa major s’ha fotografiat del dret i del revés. També cal tenir en compte que durant tot aquest temps hem viscut una evolució del rodet clàssic a la fotografia digital, i que els espectadors són d’una generació diferent. Per tot plegat, vaig decidir jugar-me-la, fer quelcom diferent: Les Santes per dins.

El resultat dista de ser un recorregut fotogràfic per la festa.
És un recull d’imatges poc tradicionals. Hi podem veure com repinten un capgròs, com pentinen la Toneta –desconeixia que cada any feien un pentinat diferent als gegants-, com assagen els seus balls la Momerota o l’Àliga, l’assaig dels Capgrossos amb zarza, o els preparatius de la Missa de les Santes, on hi canto des de fa 20 anys.

Per exemple, no hi ha pràcticament cap imatge d’un acte emblemàtic com la Nit Boja.
No en el sentit habitual. De fotos d’aquest acte n’hem vist de tots colors, malgrat que a l’exposició sí que hi ha alguna fotografia de gran format de foc. Però durant la Nit Boja vaig optar per passar la nit al comandament que coordina totes les mesures de seguretat de l’acte.

Què ha descobert durant tot aquest procés d’endinsar-se a l’interior de la festa?
He descobert que darrere de les Santes, de tots els seus actes espectaculars, hi ha una gran tramoia. La festa se sustenta en molta gent que treballa durant molts mesos a l’any, sovint anònima, a qui no es veu i que normalment tampoc tenen ganes de què se’ls vegi. Són la gent que fa possible la festa major. A l’exposició també els he volgut representar amb un seguit de rostres. Per exemple, al costat de l’alcalde, que porta una tireta que li cobreix una ferida d’una espurna de la Momerota, hi he col·locat un treballador de la brigada municipal, que durant tota la festa es fa un fart de pencar, portant cadires amunt i avall i fent moltes altres coses.

Cadires com les que ha col·locat vostè enmig de l’Ateneu, entre les fotografies de l’exposició.
Volia que el plantejament de la mostra tingués un encant de festa. Per això hem ubicat aquestes cadires de tisora desordenades, i també hem optat per mostrar les fotos de gran format en grans lones, que sumen en total més de 30 metres. També hi ha les pantalles on es van projectant les fotografies restants.

Quantes imatges va fer durant el seu periple fotogràfic per les Santes de l’any passat?
Unes 3600, de les quals en vaig seleccionar 1400. D’aquestes, unes 750 es poden veure a l’exposició, i la resta a la meva web.

Va ser una experiència esgotadora cobrir fotogràficament totes les Santes?
Físicament ho vaig portar força bé. De fet no vaig pas intentar seguir tots els actes, sinó que em vaig marcar les prioritats. Per aconseguir fotografies com les d’aquesta exposició, cal planificació. Per exemple, la de la Missa de les Santes –una de les més comentades de l’exposició pel seu original angle- va requerir trobar el lloc, parlar amb el rector, vestir-se de negre per no distreure el personal durant l’ofici i assegurar-se que el dia indicat hi hauria una persona obrin-te la porta.

Per tant el secret va ser acumular molta producció prèvia.
Sí, però altres fotografies són més espontànies, trobades del moment, com la del nan ajagut a Can Xammar, descansant, i a la paret del costat la pintada ‘Antifeixista sempre’, com si l’haguessin posada allà expressament.