Fins sempre Comandant Simón

El passat 11 d'octubre, sense sorolls, com ell feia les coses, ens va deixar Simón Rosado, sense cap dubte, el meu mestre i referent sindical. Han estat molts els homenatges que se li han fet als mitjans de comunicació. Per tot el que va significar per a mi i per al sindicalisme no vull deixar de fer-li el meu personal.

Simón Rosado era un històric de les CCOO. En això semblen coincidir tots els cronistes que han donat compte de la seva mort, i han estat molts, des del nostre sempre estimat López Bulla o l'honorable Jordi Pujol, als obituaris publicats a la majoria dels diaris i els múltiples blocs que s'han fet ressò de la pèrdua que ha patit el moviment obrer i l'esquerra. Sindicalista del Vallès Oriental (mai va deixar aquest rol) sempre ens recordava que era treballador de DERBI en excedència.

Vaig conèixer a Simón, millor dit, ell em va conèixer a mi, el 1990. En aquells anys jo havia decidit deixar l'anonimat de la simple afiliació i donar un pas endavant liderant el Comitè d'Empresa i la Secció Sindical d'una senzilla empresa metal·lúrgica del Maresme, on jo treballava.

La nostra relació es forja amb la meva participació a l'Executiva del Metall de Catalunya i a la Comissió Negociadora del Conveni. Van ser els moments en què més vaig aprendre d'ell, a l'àmbit de la negociació i al "savoir fer", que amb tanta mestria dominava. Així va néixer en mi una profunda admiració i respecte cap a la seva persona, que durarà sempre.

A finals dels 90 Simón va apostar clarament per mi i em va convèncer perquè em dediqués plenament a CCOO, un pas que se m'havia ofert abans però jo no havia volgut assumir. "Ovi este es tu momento" em va dir. I vaig acceptar, com és obvi. Mesos després em va encarregar liderar la fusió dels sindicats del Metall del Vallès Oriental i del Maresme, preàmbul de la que avui és la nostra Unió Intercomarcal. Una aposta arriscada ja que jo venia del Maresme, la part petita de la fusió. No obstant això, ell mai va tenir el més mínim dubte.

De Simón vaig aprendre moltes coses. Per exemple, que els sindicalistes hem d'estar sempre a disposició de l'organització, que hem d'estar allà on se'ns necessiti, però sobretot em va ensenyar una manera de fer sindicalisme, el sindicalista total, abnegat, generós, solidari, sempre disponible, com algú va dir un dia de mi, 24 hores al dia 365 dies l'any. Avui dia sóc Secretari General intercomarcal també gràcies en part a ell. Calia fer el salt del Metall al territori, com ell havia fet en el seu dia a la CONC em va dir. I així va ser.

Per a l'organització, Simón va ser sempre el referent i el líder de CCOO del Vallès Oriental, la persona a qui acudir en algunes circumstàncies complexes, a qui consultar o demanar opinió. Sabia com desbloquejar tot tipus de situacions, per experiència o pels seus contactes que eren interminables i de tot tipus. Com diu la dita, tenia "amics fins a l'infern".

Si quan estava entre nosaltres, Simón mereixia sobradament el qualificatiu d'històric, ara que ens ha deixat s'ho mereix encara més. Tots, des dels seus companys i companyes de CCOO, la resta de sindicats, el món de la política, l'empresariat, reconeixen a més del seu caràcter tímid, la seva activitat incansable, la seva imatge de dur negociador, però alhora cordial, pragmàtic i amb visió de l'acord possible en cada moment. Sempre un pas per davant en la projecció cap al futur, només gràcies a un coneixement profund de la realitat industrial, productiva, econòmica i laboral, així com dels interlocutors que tenia davant.

És difícil no sentir-se orfe davant la seva pèrdua. Va ser un home generós que va fer bandera de la seva capacitat d'unir i forjar consensos interns. "Els conflictes són per guanyar-los", postil•là sempre. Portar els treballadors a un sofriment sense sortida anava en contra de la seva manera de veure el sindicalisme, més val un senzill acord que una magnífica batalla perduda. Principis sindicals que intento seguir aplicant.

Se'ns ha mort Simón Rosado, un sindicalista a Catalunya que no s'expressava en català, és veritat, però al que tothom respectava, escoltava i entenia, a qui aquesta organització i la seva gent tant estimàvem.

Fins sempre comandant. Fins sempre mestre. Fins sempre company.