Fermín Muguruza demostra la seva energia en un gran concert

Fermín Muguruza, tot experiència i coratge dalt l'escenari, i, per damunt de tot, un gran cantant i compositor. Se sap envoltar de bons músics i ofereix uns espectacles que són precisament això, espectacles. El seu darrer invent – recordem que va ser el líder de grups ja mítics com Kortatu i Negu Gorriak -, és l'Afro-Basque Fire Brigade, amb components sobretot vascos i jamaicans i que li ha servit per endinsar-se una mica més cap el món del reggae. El dissabte 21 de juliol va arribar al parc Central de Mataró, dins el Festival Cruïlla de Cultures, i davant unes 2.000 persones a les que va saludar amb un clar i català “Bona nit Mataró, bona nit Catalunya”.

Muguruza és un animal a l'escenari, i va sobrat en els registres greus i en els aguts, però a més a més en la gira porta dues coristes que donen si cap encara més força a les interpretacions i més ritme amb els seus balls. Cal apuntar el nom de Stephanie Wallace, joveníssima jamaicana a qui Muguruza va deixar sola interpretant alguns fragments, com el Redemption Song de Bob Marley, que va posar la pell de gallina a més d'un.

Va ser l'skà, però, el ritme que va fer ballar de valent tothom. Amb una barreja molt ben portada entre l'electrònica i els instruments tradicionals – esplèndid Xabi Solano a la trikitixa, l'acordió basc -, algunes peces van exaltar els presents, com Gora Herria o la conegudíssima Sarri, sarri, que va tancar el concert. Entremig, molts moments per a la reivindicació, el més contundent quan va recordar que està prohibit a pràcticament tota Espanya, i que quasi només pot actuar a Euskadi i a Catalunya. “Aquí és a casa meva”, va dir.

Muguruza va aconseguir eclipsar els dos altres conjunts que l'acompanyaven el dissabte a la nit Nour, el projecte de Yacine, excantant de Cheb Belowski, i primers en actuar, es van perdre en la varietat massa fragmentada de la seva aposta: ara un tema oriental, ara un rap, ara canya amb les guitarres elèctriques... però cap barreja en els estils, cap aposta veritablement personal i singular. I , com ja feia amb Cheb, canta en un grapat de llengües diverses –fins i tot dins la mateixa cançó -, cosa que queda molt cosmopolita, però que deixa perdut el públic. Pel que fa a La Kinki Beat, van aconseguir mantenir parcialment el ritme que havia imprès Muguruza i que un percentatge important de gent no marxés del recinte al finalitzar l'actuació el basc. Tenen un projecte més consolidat que el de Nour, amb vestit dur i esquerdat com la veu de la cantant, Matahary, i els braços del dj i cantant Rude, un dels punts forts de la banda.