Exercint de ciutadà/na

Tota immigració s’acaba arrelant, en un procés que pot ser lent i dificultós, depenent de molts factors, però al final, les persones que han triat fer d’un país el seu, acaben d’una manera o d’una altra formant-ne part.

Evidentment, l’ideal d’un arrelament és que la persona immigrada sigui part activa de la societat d’acollida, una actitud que ni és fàcil d’adoptar ni sempre agrada, perquè ser part activa vol dir exercir de ciutadà/na en els drets I EN ELS DEURES (que també són drets): participar, reivindicar, criticar, solidaritzar-se….resumint, tenir veu i vot.

La persona que ve de fora no sempre s’ha vist en aquest paper, per moltes raons, algunes deriven de la situació en què es troba immers, algunes altres del país del qual prové, de la trajectòria personal que arrossega i altres deriven del fet d’adoptar la postura de la persona que es veu incapaç d’involucrar-se en assumptes ciutadans com qualsevol persona d’aquest país: tenir idees polítiques, integrar-se en entitats, en marcs participatius normalitzats: associacions de veïns i veïnes, ampes, plataformes, etc, resumint, ajudar a fer país.

Doncs bé, aquesta postura afortunadament comença a canviar i avui dia, el mataroní i la mataronina d’origen forani inicien un camí nou, el de fer i no esperar que facin per tu, el d’ajudar i no ser sempre ajudat, el de reivindicar i participar.

Ja ho hem vist plasmat en la creació d’un nombre important d’entitats compostes per persones d’origen forani, en el nombre d’activitats que fan i el treball en xarxa que s’ha anat teixint al llarg d’aquests anys. Però ha estat una feina liderada per una elit majoritàriament preparada i amb experiència en el món associatiu i/o polític des del país d’origen.

Evidentment, aquesta feina acaba donant el resultat del fenomen que ocupa aquest article: la participació de la persona “nouvinguda normal” en assumptes ciutadans. Però calia esperar i tenir paciència i calia també que arribés la crisi, que es produïssin les revoltes ciutadanes a l’Àfrica i al món musulmà, que els drets humans es veiessin en perill arreu perquè aquesta persona prengués consciència de que ha de jugar el paper que li pertoca i fer de ciutadà/na com qualsevol.

Ho hem vist en la participació massiva de mataronins i mataronines de fe musulmana en les accions contra el setge a Gaza (impulsades per la Plataforma Aturem la Guerra), ho hem vist en la participació dels que són d’origen marroquí en les accions contra la repressió al Marroc (impulsades per la Plataforma Mataronina contra la Repressió al Marroc), ho hem vist en la participació en la manifestació a Barcelona contra les retallades en els ajuts socials (impulsada per la Plataforma de les Persones Afectades per les Retallades en els ajuts socials) i per últim ho hem vist en la participació en les accions per aturar els desnonaments (impulsades per la Plataforma dels Afectats pel Desnonament), l’última d’elles és la que va succeir al barri del palau on un centenar de persones (homes i dones) de diferents orígens van aconseguir ajornar per dos mesos més el desnonament que afectava a una família d’invidents del barri.

Sí, majoritàriament, són accions que afecten de manera directa a aquestes persones. Algunes per motiu religiós, algunes en relació amb el país d’origen i altres per motius econòmics. Però això ni és quelcom exclusiu de les persones nouvingudes (la majoria de les persones s’uneixen motivades per interessos personals comuns que caben sent col•lectius) ni es queda en aquest estadi.

Es tracta de l’inici d’un procés que si se sap alimentar amb sensibilització, formació pedagògica (lluny de l’adoctrinament sigui del tipus que sigui) i treball en xarxa (de manera que es pugui afavorir cada cop més la fusió d’interessos i de feina), acabarà amb la normalització de la persona que no paren d’anomenar immigrant malgrat el pas del temps.

Sen dubte, es tracta d’un fenomen nou i m’atreveixo a dir també d’un ciutadà nou que comença a tenir un esperit crític cap a fora i cap endins, que no es deixarà trepitjar fàcilment i que comença a prendre consciència tant de la seva condició com de la seva responsabilitat personal en un món que trontolla.