'Jugant amb l'equip de nois em venia un autobús a buscar, amb les noies no'

Per què futbol?
Quan tenia quatre anys ja vaig demanar-li a la meva mare, però no li feia cap gràcia. Als set, un professor de Salesians em va veure jugar i em va dir si em volia apuntar a l’equip. No m’ho vaig pensar.

I què et van dir a casa?
La veritat és que res d’especial, no els va semblar malament. I així vaig estar cinc anys jugant amb companys de classe contra altres equips.

Erets l’única noia?
Sí, es diu futbol mixte però nde noia només hi era jo. Això sí, en altres clubs hi havia també altres noies. En aquestes edats que ens permeten jugar barrejats [fins a infantils] no hi ha tantes diferències. A cadet quan els nois fan l’estirada ja es nota molt.

Com vas acabar a l’Espanyol?
Anàvem sempre amb els meus pares a veure el meu germà, i em van oferir fer unes proves. Vaig estar quatre anys jugant d’aleví fins a infantil i després vaig passar a l’equip femení.

Et va donar problemes el fet de ser noia en un equip de nois?
Hi ha un masclisme inherent en el futbol que aflorava en els partits, sí. Si et dic la veritat, el pitjor de tot són els pares dels nens, els meus pares escoltaven alguns comentaris molt masclistes i durs. Això ha anat canviant amb el temps però encara s’en troben per desgràcia.

I el pas a jugar només amb noies?
No et sabria dir si futbolísticament va haver-hi un gran canvi. El que sí hi va haver és un canvi de tracte. A mi em venia a buscar un autobús i em portava a casa després d’entrenar. Al femení el meu pare havia de portar-me a tot arreu, entrenaments i partits.

No sembla molt igualitari això.
Els horaris tampoc acompanyaven massa. Vaig passar d’entrenar a la tarda i poder arribar a casa a una hora decent a entrenar a les 21h estant en edat cadet.

Això canvia quan arribes al primer equip?
Per res. Vaig estar deu temporades al femení, vaig aprendre molt i vaig tenir anys molt bons, però no se’ns tractava igual que a altres llocs. Sempre vam entrenar a les 21h, un horari que et feia sortir a les 23h d’entrenar.

Un horari poc satisfactori.
Es compensa perquè vam viure una època molt bona, teníem patrocinadors i bons fitxatges. Vam guanyar una lliga i diverses Copes de la Reina. Per desgràcia el femení anava en funció del masculí, si hi havia diners pels nois de retruc ens en beneficiàvem.

Però va arribar la crisi...
L’Espanyol va començar a tenir problemes econòmics i en veure que no podíem competir, em va sorgir l’oportunitat del Barça. Millorava en molts aspectes.

Quins?
A nivell competitiu i econòmic, però el més important a nivell personal. Aquí estan treballant per fer un tracte més professional de la secció i entenem pel matí, cosa que s’agraeix. Volen fer-la créixer.

Es pot viure del futbol femení?
Jo no treballo més enllà del futbol, no es pot estalviar gran cosa però sí que et permet viure. Això sí, parlem de casos de molt pocs equips, en d’altres de Superlliga cal una feina complementària.

Aquest estiu, a més, vas competir en un Mundial històric per Espanya.
Sí, era la primera vegada que ens classificàvem i va ser una gran satisfacció poder jugar amb equips de la talla del Brasil. Es va acabar aviat però ho vam gaudir al màxim.

Quin és el nivell futbolístic espanyol?
Ha anat creixent molt i els resultats, ara anirem a l’Eurocopa, parlen per sí sols. Estem en un moment de contínua progressió i tenim jugadores joves de nivell; es nota que s’està teballant bé.

Què falta per estar entre els millors, doncs?
En categories inferiors poca cosa, perquè es guanyen títols. El salt a primers equips és més difícil.

Per?
Els mètodes d’entrenament i el nivell físic a llocs com Alemanya, Suècia o EUA són molt més forts i es teballen des de ben petites. Són els clubs els que han d’apostar-hi amb recursos i dedicació, si creix el seu nivell hi haurà més clubs, més competència i més noies. I tot creixerà.