Sant Hipòlit... de Mataró

Una hora més aviat del que és habitual es disputava el partit corresponent a l’última jornada de l’Ok Lliga al Pavelló de Cirera. La part baixa, amb cinc equips lluitant per evitar el descens, es vivia a la corresponent pista dels conjunts i al transistor o en el seu defecte, i en ple segle XXI, en la ràdio del mòbil. Sant Hipòlit de Voltregà, de la comarca d’Osona i amb poc més de 3.000 habitants, tenia part del poble traslladat a Mataró per viure la salvació del seu equip. I semblaven jugar a casa. El rebombori dels osonencs, ubicats en la grada més propera a la pista mentre els aficionats locals es veien exiliats a la part alta del pavelló, posava setge a un GrupClima que no va mostrar el seu millor joc durant el primer temps. “Voltregà, no sé com s’ho fa, però sempre acaba salvant la categoria”, assegurava la mare d’un dels jugadors del conjunt mataroní que havia passat pel conjunt blanc-i-blau. La situació de l’únic equip que no ha baixat mai de la màxima divisió estatal, junt amb el FC Barcelona, penjava d’un fil davant el sòlid conjunt d’Ivan Sanz.

“Això és Sant Hipòlit, això no és Mataró!”. Els càntics dels aficionats visitants ensordien els pocs però habituals seguidors mataronins que, a casa, acostumen a portar la veu cantant. Malgrat les consignes dels osonencs, Jordi Bartrès, un mataroní, recordava amb l’1-0 que això era i és la capital del Maresme. La calma inquieta s’apoderava dels més de 200 habitants de Voltregà, que amb la derrota, però l’empat del Cerdanyola a Vilanova, seguien a l’Ok Lliga. El gol, celebrat amb energia pels seguidors mataronins, no feia callar als osonencs, que qualificaven  a l’afició local com a  “quatre gats”. “I molt ben parits!”, responien aquests, a gola seca, en un ambient de pel·lícula com poques vegades s’havia vist al pavelló de Cirera.

L’adéu de Rocasalbas
Roger Rocasalbas va acomiadar-se de la que ha estat la seva casa en les últimes temporades com ho havia de fer en un any com aquest: marcant. El 2-0 que certificava la tretzena victòria de la temporada i el seu 25è gol de la temporada. A dos minuts pel final ja, el silenci s’apoderava de la grada blanc-i-blava, que a mig minut de l’acabament coneixia la pitjor de les notícies: gol de l’Epson Cerdanyola i el Voltregà, a Primera. Amb la botzina van arribar els plors i els laments. En un intent d’animar al rival, l’afició del GrupClima va començar a corejar “Voltregà, Voltregà!”. I de cop, mentre 50 anys d’història, tres copes d’Europa, tres lligues i un total de 31 títols caminaven cap a l’infern del descens, arribava la notícia procedent des de la zona de premsa on hi havia ràdio Voltregà, que feia connexions amb les cinc pistes on es jugava el descens en un desplegament mai fet a la petita ràdio osonenca: David Ros, del Vilanova, empatava el partit amb la Cerdanyola a 40 segons pel final.

Ressorgir d’entre les cendres
De les brases es va passar al cel. Encara amb les llàgrimes als ulls, els aficionats visitants van envair literalment la pista per fondre’s amb els seus jugadors davant els aplaudiments dels aficionats mataronins. L’alegria desbordada dels de Sant Hipòlit, que no donaven crèdit al xoc de sentiments que havien viscut en pocs segons, deixaven enrere les picabaralles i insults mutus o l’actitud provocadora d’algun dels seguidors visitants. L’any vinent, encara sense saber si continuarà el capità Xavi Gonzàlez, tornarà a haver-hi un GrupClima Mataró – Votregà. La mare de Marc Roca tenia raó. Voltregà sempre es salva.