Capgròs
Faltaven poc més de dos minuts per acabar la segona part de la pròrroga. El CH Mataró tenia la possessió de la pilota i va mostrar les seves cartes: esgotar sense excessos el temps per jugar-s’ho tot a una última carta. Els mataronins van anar passejant la pilota per les quatre cantonades del camp del Lloret, mentre els locals esperaven la seva ocasió. Una pèrdua de pilota a 30 segons pel final seguia el guió maleït i previst pels de la Selva. Especialistes en rebentar els partits amb el Mataró en els últims instants, inclús sobre la botzina, els locals van marxar cap a Roger Fernàndez com coets. Però aquest cop la pilota no va entrar, i Formatjé, a la contra, sense pensar que encara hi havien 24 segons per una possible resposta, va posar la directa. Van ser segons a cara o creu. I, per fi, va sortir cara.
La grada va embogir amb la victòria a la porteria on el periodista Jose Spà ja havia previst el gol del triomf. Enrere quedava un ambient envejable que havia convertit en pavelló de Cirera en territori mataroní. La Penya de Cirera, els aficionats més joves i encesos del conjunt maresmenc, s’havien fet seu l’ambient. “El factor pista el teníem guanyat”, va assegurar l’heroi de la final a 4, Ferran Formatjé, en acabar el partit. Amb el pare de Roger Fernàndez tocant un dels múltiples tambors que hi havia al bàndol mataroní, era impossible perdre. Des del camp, els jugadors escoltaven tant sols l’afició visitant. “Només se sentien els vostres càntics”, va assegurar un Roger Arnau visiblement emocionat. L’alcalde, Joan Antoni Baron, situat a tribuna amb la part local, pot donar-ne fe.
Però va haver-hi un moment de silenci i esclat verd-i-blanc. Xavi Lladó, de potent xut, va trencar una de les cançons que en aquells moments cantava la grada mataronina. Al davant, el públic ensordit dels de la Selva va agafar el relleu dels que s’havien quedat, de cop, sense veu. Van ser dos minuts. El públic mataroní va tornar a corejar el nom del seu equip sabedors que el cop era dur. Ivan Sanz va demanar immediatament un temps mort, va donar quatre indicacions i Roger Arnau, amb un crit de ràbia curt però clar (“va!”) en acabar el break, era la imatge visible de què els jugadors hi creien.
Va tornar l’olla a pressió, el pavelló de Lloret va ubicar-se de nou a Mataró i els ànims fins el final no van decaure. Durant uns instants, ningú sabia què era el que cantava la grada mataronina. Poc a poc es va anar entenent, faltaven menys de cinc minuts, i la Penya de Cirera va entonar el ‘Yes We Can’. Aquesta barreja d’empenta i humor que des de fa dues temporades ha estat present en l’afició mataronina va ser l’avantsala del miracle. Bartrès recollia l’únic rebot mort que va haver-hi dins l’àrea local per empatar.
Llàgrimes... però d’alegria
El final ja es coneix. Ningú volia els penals, des d’on s’han perdut punts aquesta temporada que segurament haurien salvat la categoria amb solvència, però els mataronins van jugar-s’ho tot a una última carta. No va sortir com preveien, però va sortir bé, entre d’altres coses, perquè Formatjé, quatre gols en el cap de setmana i MVP oficiós, va decidir fer justícia. Els finals de partit de l’any passat, més alegres pels mataronins, van recuperar-se amb el bequetero d’una afició entregada. Els jugadors, més tard, el van entonar també sobre la pista. Les Santes van fer un tastet avançat a Lloret. En les declaracions posteriors, ningú va oblidar-se de l'afició "per la que vam decidir seguir jugant fins el final".
Ivan Sanz no va poder aguantar les llàgrimes. Dotze anys al club. Va entrar col·laborant amb els més petits i se’n va campió d’Europa. “És el triomf de la dignitat d’aquests jugadors”, deia l’entrenador. En realitat, el que es va dignificar és l’esport en general.
Comentaris