Eufòria vikinga a La Llàntia

La Llàntia és el cor mataroní del madridisme. Al carrer Galícia, artèria d’aquest barri que penja d'un turó a uns 100 metres d’alçada, nascut fruit de la gran onada migratòria procedent del sud d’Espanya als anys 50 i 60, hi ha el gran temple viking local, la Penya Madridista Iluro. Fundada l’any 1982, és una de les penyes del Real Madrid més actives de fora de la capital. Qui la presideix, Eusebio Salguero, és probablement l’únic mataroní que té el telèfon mòbil del president del seu estimat club i un dels homes més poderosos de l’Estat, “don” Florentino Pérez, amb qui se sol intercanviar missatges. La penya és avui a cinc minuts de la plaça d’Itàlia, seu de les celebracions madridistes a Mataró des que es va crear la Via Europa, que precisament va servir per teixir la Llàntia -fins llavors un barri aïllat- al conjunt de la ciutat. Un nervi que ha fet encara més estrets els lligams del barri amb el madridisme.

L’Eusebio no hi és; ha viatjat a Milà a veure in situ la final de la Champions League entre el Real Madrid i l’Atlético de Madrid, disputada ahir dissabte. Però ho ha deixat tot preparat a Mataró, com ja va fer fa gairebé 20 anys per la ‘séptima’ i després per la ‘octava’, la ‘novena’ i la ‘décima’. De nou la Penya ha promogut la instal·lació d’una pantalla gegant (gran de veritat, de 5x9 metres) al carrer Galícia. Tot està organitzat a la perfecció: el vial tallat al trànsit, els bars dels entorns amb barra al carrer, despatxant amb un únic sistema de tiquets entrepans i cerveses i combinats a preus populars (que han causat estralls en algun un madridista que sembla haver-se esmerçat molt en el seu particular escalfament previ); i fins i tot hi ha un parell de cabines de lavabos públics al mateix carrer. Quan falta mitja hora per a l’inici del matx, centenars de ‘merengues’ es mosseguen les ungles davant la gran pantalla. Tot en ordre.

Fatídics problemes tècnics
Tot? No! Perquè de cop i volta, la pantalla –que diuen que costa 1.000 euros l’hora de lloguer- comença a fallar. Es perd la senyal i només es manté l’audio d’Antena 3 amb Esteva, Pedrerol, Guti i companyia. Desenes de persones s’arremolinen al voltant de la taula de control on un tècnic intenta arreglar el desastre. Canten Andrea Bocelli i Alicia Keys a la cerimònia prèvia, se’ls sent però no se’ls veu. Arrenca el partit i to segueix igual. L’horror. Molts assistents opten per marxar o buscar refugi a l’interior dels bars, completament abarrotats. Altres es queden, encara esperançats. “Si l’Eusebio fos aquí fotria l’informàtic a ratlla, ja t’ho dic jo!”, diu un parroquià. I al minut 14, arriba el gol de Sergio Ramos. De nou s’escolta, narrat per Esteva, però no es veu (tampoc, per tant, el probable fora de joc). És igual, l’eufòria es desferma. “Així ho vivien els nostres avis quan havien d’escoltar finals de les Copes d’Europa per la ràdio!” s’exclama un madridista recordant el Real Madrid dels 60. Dos joves encenen bengales vermelles.

I al cap de pocs minuts, miracle! La pantalla torna a la vida, tot i que esguerrada: només funciona en tres quartes parts, la inferior segueix espatllada. Tocarà imaginar-se les jugades per aquella banda. “No ataqueu per aquí, coi, que no veiem res!”, exclama més d’un. Els madridistes entomen ara tots els problemes amb humor, el seu equip arriba a la mitja part guanyant i l’Atleti no mostra signes de reacció. El blanc és el color uniforme al carrer Galícia: només una samarreta blanc-i-vermella portada per un nen amb ulls plorosos a la mitja part. Un valent en terra hostil, on els crits de “pu... indio el que no bote” són constants. Un nen que veu, però, com el panorama es capgira del tot al segon temps. Pepe comet penal sobre Fernando Torres. Griezmann l’envia al travesser. La festa blanca per celebrar l’error, que sembla aprofundir encara més la fama de l’Atleti de ‘pupes’, es va aigualint per moments amb els de Simeone creant cada cop més perill, fins convertir-se en un funeral viking al minut 78, amb el gol de l’empat de Carrasco. Al carrer Galícia també hi ha lloc per a la crítica a l’equip: a Zidane, per ser incapaç de redreçar el rumb de l’equip, i també a Cristiano Ronaldo, el gran astre blanc ahir desaparegut. “No está jugando, Cristiano no está jugando!” es llença a cantar un jove que llueix la samarreta de Marcelo. 

I a sobre, plou
Els núvols de tempesta es creuen en el camí dels madridistes. No és cap metàfora: quan es compleixen els 90 minuts reglamentaris, comença a ploure a La Llàntia. Només faltava això. Nova desbandada a la recerca d’un refugi on veure la pròrroga, tot i que molts valents decideixen quedar-se. La pluja amaina però la xafogor es fa cada cop més insuportable i contribueix a tensar encara més l’ambient. El mateix passa a l’estadi de San Siro, on la inusitada calor i humitat milanesa deixen els jugadors físicament tocadíssims. Milà,  la seu d'equips històrics vinguts a menys com l’AC Milan i l’Inter, que entre els dos sumen les mateixes Copes d’Europa, 10, que el Madrid... fins ahir. Perquè la pròrroga, una batalla de resistència que acaba en taules, porta a la tanda de penals. I la mal anomenada “loteria” s’acaba quan Juanfran envia el seu xut al pal i Cristiano Ronaldo, el desaparegut, s’ho manega per acabar esdevenint l’heroi anotant el seu i donant la ‘undécima’ al Real Madrid. S'estripa la samarreta, marca musculatura, i La Llàntia també rebenta les seves costures. Explosió d’alegria i festa vikinga desbocada en una nit que acaba sent molt llarga als barris alts de la ciutat.