AE BOET

«Si no ens divertissim, no estaríem jugant ja a l'equip». Les paraules d'Ivette Callorda, una de les integrants del AE Boet Mataróde volei són el clar exemple del que significa aquest equip. Un grup de noies amaters que la temporada passada van assolir l'ascens a la Primera Divisió catalana. Malgrat aquesta fita, les dificultats són bastants per un equip humil com el Boet. «Les noies paguen per jugar, entrenen a hores intempestives [21.30 a 23.30] i varien els seus horaris de treball per jugar els partits de fora de casa». Aquests hàndicaps que assenyala David Casas, entrenador deol primer equip, són alguns dels punts pels quals encara té més mèrit el treball i la trajectòria de l'equip. Casas, a més, troba un altre contratemps a la situació del club: «l'equip té marge de progrés per la joventut d'algunes de les noies, però com que la base no està treballada, a mig termini costarà mantenir-se». I és que en un esport a la ombra del futbol o el bàsquet, es difícil treballar amb jugadors de moltes edats diferents. «Aquesta situació, està canviant, ja que a les escoles s'està potenciant més el voleibol», assegura l'Ivette, que també fa d'entrenadora d'un equip cadet. La situació de l'equip, a Primera Catalana, només es va repetir set anys enrere. En aquella ocasió, però, les mataronines van baixar de categoria de manera immediata sense guanyar cap partit. En la temporada d'enguany, l'equip està actualment en zona de promoció, però Casas es mostra convençut que l'equip «pot fer més del que ha fet fins el moment». Si l'equip aconsegueix salvar la categoria, la situació millorarà una mica. Amb l'entrada de GrupClima com a patrocinador del club, les jugadores han passat a pagar la meitat de la quota anual. Malgrat això, com que l'acord amb l'empresa no fixat a un temps concret, com millors resultats tingui el sènior, millors probabilitats tindran de repetir patrocinador. Una situació extranya per un equip que fa més de 18 anys que està en actiu i que està completant la seva millor temporada davant alguns clubs en els quals, paradoxalment, es cobra per jugar