10 anys sense Francesc Rimblas

El dia 3 de març de 2002, el CE Mataró guanyava per 3-2 al Calahorra. Aquest triomf situava el conjunt groc-i-negre, dirigit per Joan Vilà, en la tercera posició de la Segona B, a només un punt de l’Espanyol segon. Zona de promoció d’ascens a Segona A. Era la millor temporada de la història de l’entitat. La matinada d’aquell diumenge al dilluns dia 4, el president Francesc Rimblas moria de manera sobtada colpejant el futbol català. Aquell any, el conjunt mataroní va acabar vuitè. Deu anys després de la mort d’un dels presidents més estimats per la massa groc-i-negra l’equip es troba a Segona Catalana, tres categories per sota d’aquell històric conjunt.

“Va ser una època molt exitosa; el club va canviar molt i tenia èxits esportius amb Rimblas com a principal culpable: sabia escollir a les persones adequades”. Óscar Hernández, un dels jugadors destacats del Mataró durant el mandat de Rimblas, recorda el president com una “persona de tracte molt fàcil” que “dirigia el club escoltant tothom i dialogant; no era un president com els de l’època, i això calava entre la plantilla”. El seu fill i també jugador del CE Mataró en una època posterior, Kiku Rimblas, remarca que l’ex-president “vivia pel futbol; ell era feliç dedicant la vida al Mataró i estant fora tots els caps de setmana; sense això no hagués pogut viure”. El mateix fill recorda com “es va animar a ser president després del buit de poder que es va produir al club i com va lluitar amb duresa; el dia que guanyava les eleccions el Mataró guanyava a casa, i tinc la imatge gravada d’ell baixant la rampa d’entrada al camp amb els braços amunt; vaig saber que ho havia aconseguit”. Per Kiku Rimblas, que encara avui mai ningú “hagi vingut a parlar-me malament del meu pare” significa “no que ho fes tot perfecte, però sí que tenia un tarannà idoni pel càrrec que ocupava”.

Kiku jugava a la Gramanet B, rival del Mataró aquella temporada a Segona B, i recorda “gaudir com pocs amb l’equip que tenien”. “Era un equipàs, format gràcies a l’encert de portar a Vilà, un entrenador amb molts contactes”, afirma. Hernández recorda que l’equip “jugava molt bé” i que la mort de Rimblas “va ser un xoc per tota l’entitat; no sé si no vam aconseguir el somni per això, però és cert que es va perdre un encant i una dinàmica bona que semblava no acabar mai”. Amb Rimblas com a president (1998) l’equip va pujar a Segona B per primera vegada en la seva història, es va mantenir amb Creixell d’entrenador i va estar dues temporades més amb Vilà, abans del descens definitiu la 2003-2004.

Jordi Rabassa, periodista de TV Mataró i un dels que més ha seguit la trajectòria de l’entitat en les últimes dècades, remarca que no es pot oblidar la tasca del triunvirat Rafa Campos, Josep Flores i Joaquim Sauras abans de l’arribada de Rimblas, un equip directiu que va fer renéixer i recuperar l’entitat durant els anys noranta i que va engegar la maquinària que continuaria amb èxit el seu succesor. “El tret distintiu de Rimblas va ser que era el primer i únic president del Mataró escollit democràticament, legitimitat que només ell pot fer-ne gala”. “La seva mort va marcar un punt d’inflexió negatiu per l’equip i la història del club; es va malviure les dues següents fins descendir, i excepte la Copa Federació, la trajectòria del Mataró ha estat una mena de  descens als inferns que només ara sembla frenar-se”.

Lamenta, a més, que la seva absència hagi provocat a vegades atacs gratuïts “per justificar fracassos posteriors o per ser usat com arma llancívola contra les directives de torn; amagar-se rere el mite és rendible; el que se sap segur és que no pot defensar-se ni dels ressentits ni dels portaplatets”. “Per Rabassa és “difícil establir causa-efecte entre la mort de Rimblas i la trajectòria del club, ja que hi ha factors emocionals que no es poden comptabilitzar, com l’atzar”. Això sí, el periodista és clar: “els fets són incontestables; el Mataró mai ha estat tant amunt com aquell diumenge, 3 de març de 2002”.