Capgròs
L’altre dia em vaig trobar en Moya. Feia temps, uns quants anys, que no el veia. Me’n vaig alegrar. Es conserva bé, el paio. De sempre, ha tingut “porte”, un andalús guapo. De jove era d’aquells que agradava molt a les noies. El vaig conèixer en el vertical, el sindicat, a les eleccions del 75, era “enlace sindical” d’una empresa tèxtil de les grans de Mataró, com jo.
Quan el vaig veure entrar al sindicat el vaig reconèixer de seguida. Em va dir què hi venia a fer: vinc a tramitar les eleccions sindicals a l’empresa on ara treballo. Torna a estar ficat en l’àmbit “sindicalero”. Ara treballa en una empresa concessionària d’un ajuntament i els companys més joves li han demanat que es presenti de delegat i el votaran. Tenen problemes, sobretot de seguretat i de prevenció; sembla ser que en pocs anys han tingut alguns accidents greus per culpa del mal estat de la maquinària i de la pressió dels encarregats.
Recordo que als anys setanta, a la seva empresa, era el més representatiu. S’havia guanyat el respecte dels seus companys. Aquests companys no van saber res de la seva vinculació a CCOO fins més tard, a les primeres eleccions sindicals de la democràcia. Ell va ser qui més vots va treure i després, quan va encapçalar la candidatura de CCOO, no hi havia color.
Com li va passar a gairebé tothom, la seva empresa va tancar a mitjan anys vuitanta. Encara va durar prou. Li recordo que l’empresa on jo treballava va tancar al mes de desembre de l’any vuitanta, i la d’en Bis, en Lligonya, comentem tot enyorant-lo, va tancar poc després; ell també tenia molt bon rotllo amb en Bis, de Subirà, i amb en Ginés, d’Asensio. Ui, ui, que vells que som ja. Em comenta que ja és avi. Ostres, jo també.
I què, com tens la vaga? Em contesta que bé. Em diu que ells pararan tots, i afegeix que no entén la gent que treballa a l’ajuntament, que es pensa que no va amb ells. Primer els baixen els sous un 5% i no piulen, i ara, què es pensen? Creuen que la reforma no va amb ells. Als laborals, em diu, els toca de ple, i els funcionaris són els que més es pensen que no va amb ells. Ens treuen drets i la gent no reacciona. Hi ha por: quatre milions d’aturats pesen molt. Sí, però si no lluitem perquè no ens treguin el que hem conquerit... mala peça al teler. Noi, ens fem grans i potser les coses per les quals vàrem lluitar i els drets que vàrem conquerir ara ja no interessa defensar-los, em comenta.
Ostres, en Moya. Seguim coincidint en moltes coses, com quan ens vàrem conèixer ara fa 35 anys, tot i els camins tan diferents. Jo treballant al sector públic i ell primer fent de teixidor en un petit taller i després fent-se autònom per uns quants anys. Ara –em diu–, tot i la que està caient, he tingut sort i he trobat aquesta feina. Que et duri, Moya, almenys fins a la jubilació. Quina demagògia amb això dels 67 anys, em comenta tot empipat. Segueix: sembla mentida que un govern, suposadament d’esquerres, faci aquestes polítiques i, a més, es deixi guanyar la batalla de les idees.
I què en penses d’en Zapatero, li dic. Pel que sé ell sempre votava socialista, mai va ser “psuquero”, i després, malgrat el distanciament, imagino que haurà continuat votant el mateix. Crec que s’equivoca i molt, em diu. Potser les circumstàncies i els poders econòmics l’han obligat a prendre aquestes mesures tan antisocials, continua. Sortim a la porta. Ostres, tu encara fumes? No, no, li dic. Ho vaig deixar definitivament al desembre del 2003. Mira què em va passar amb en Bis, li explico. L’11 de setembre, allà al monument de Rafael Casanova, me’l vaig trobar fumant. Va ser el seu darrer 11 de setembre. I li vaig dir –em va sortir de l’ànima–, ostres, Bis, encara fumes? Saps què em va contestar? Segur que una de les seves, em diu en Moya. Doncs sí, em diu tot fotent una xuclada a la cigarreta: escolta tu, que el càncer no el tinc als pulmons. Era un paio ben parit, un crac. A veure quan li reconeixerem entre tots la feina que va fer per a la seva ciutat, sobretot per als mitjans de comunicació locals.
Passem d’un tema a l’altre. Què en penses dels atacs tan bèsties contra els sindicats, li dic. Ell, tot fent una “caladeta”, em diu: fixa’t, els que estan atacant en Zapatero, que fins i tot es preguntaven allò tant repetit de ¿Qué hacen los sindicatos? ara sembla que han fet una treva al Govern i ens ataquen amb acarnissament. Això hauria de fer pensar la gent i, sobretot, els socialistes. Els de sempre saben que els sindicats som el darrer reducte per salvaguardar drets i evitar l’aprimament de l’Estat del benestar.
Ara que me n’adono que parlem en català. Als anys setanta ell i jo ens enteníem en castellà. Li dic: Moya, parles molt bé el català. Home, Roig, els fills ja van anar a escola en català i la meva dona i jo ens hem normalitzat lingüísticament.
Amb una bona encaixada de mans ens acomiadem. Moya, fins al 29. Ostres, em diu com si l’haguessin pessigat: i encara tenen la cara de parlar que la gent ha de tenir la llibertat d’anar a treballar. Ningú parla que la vaga és un dret fonamental i que a la majoria de centres de treball es pressiona i s’amenaça, moltes vegades amb acomiadar perquè no es faci. Com sempre, li dic. I ells tenen la paella pel mànec, afegeix ell.
Au, fins al dimecres 29, li dic a manera de comiat. Ens veurem, em respon, com als anys setanta, al carrer i lluitant. El veig allunyar-se, encara amb pas àgil. Se li nota que de jove havia fet atletisme.
Comentaris