Emília de Torres

El passat dijous dia 11 al migdia i poc després de rebre la Medalla d’Or del Reial Cercle Artístic de Barcelona, la seva casa artística de sempre, l’Emília de Torres ens va deixar.
Discreta com sempre, sense voler fer cap mena de soroll, potser va pensar que en un dia com aquell en que a Mataró que, ni essent la seva ciutat nadiua ni tampoc en la que residia, era per ella la seva ciutat s’inaugurava un Museu d’Art Català Contemporani, era un bon moment per morir i passar desapercebuda, però no ha estat així. Emília de Torres, la Gran Dama de la pintura mataronina, senyorial en les formes i revolucionaria en la seva pintura havia deixat tanta petja que hom s’ha entristit.

L’obra d’Emília de Torres correspon a la d’una artista de primera fila que no ha aconseguit ser reconeguda a bon segur per culpa de la seva personalitat , callada i discreta , amb afany de passar sense fer soroll, lluny de les vanitats i concentrada sempre en el seu fer. Pictòricament és pintora de gran qualitat tècnica apresa dels bons mestres que tingué a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi, on estudià . Un domini tècnic que li va permetre un treball afermat en el dibuix, les ceres, el pastel i com no en el camp de l’oli , de la “pintura” com deia ella.

L’obra de l’Emília de Torres s’estableix en quatre columnes fonamentals. El paisatge, les composicions ,- especialment els bodegons -, la figura femenina i els retrats. En els paisatges i les composicions és on presenta una pintura més vigorosa amb una pinzellada intensa i vibrant , ben ajudada per una paleta d’ampla varietat cromàtica en la que en cap moment defuig de les tonalitats més agosarades i contrastades. Unes obres de certes reminiscències de Cézanne, en les que mostra una capacitat singular de copsar indrets i imatges , generant una força compositiva i de comunicació més que notable.

La figura femenina va ser per ella un altra dels seus temes preferits, Defugint de l’estereotip de la bellesa clàssica , De Torres va buscar en la figura de la persona “normal”, del carrer, a la protagonista de les seves peces. Sense caure mai en el feisme, de Torres aconseguia transmetre una bellesa serena, seductora i principalment, una bellesa absolutament natural, a bon segur el més difícil d’aconseguir per a qualsevol artista.

Finalment en els seus retrats , l’artista encertava de ple en el tractament aconseguint el paradigma dels mateixos, és a dir, que amb l’obligada semblança en l’aparença, la mirada del retrat ens aportés les característiques de personalitat del retratat , aposta que sols els grans retratistes aconsegueix guanyar.

Ara, l’Emília ja no hi és, però com sempre es diu queda la seva obra , que en aquest cas i sortosament és molta , bona i ben conservada. Com hem dit abans, llastimosament la seva producció no és prou coneguda i a bon segur que estem a temps de remeiar-ho per aconseguir el merescut reconeixement a la qualitat del seu treball.

Seria el millor acte de justícia per a una gran artista y una gran dama. Per això , i per molt més, adéu Emília, i gràcies , moltes gràcies per tot l’Art i totes les emocions que ens has sabut transmetre.