Els resultats de les generals, en clau mataronina

El passat diumenge 20 de desembre En Comú Podem (ECP) va guanyar les eleccions generals a Mataró, com també va fer a Catalunya. El resultat va ser espectacular: 14.778 vots i un 24,2%, pràcticament 4.000 vots i 6 punts més que la segona força, i victòria en vuit dels dotze barris de la ciutat (a Rocafonda es va empatar en el primer lloc amb el PSC i només es van resistir Cerdanyola Sud, Centre i Eixample). Això pel que fa al Congrés. Si ens fixem en el Senat, dos dels tres candidats d'ECP van ser els més votats, mentre que el tercer anava en les llistes d'ERC i el quart a les del PSC. El cinquè era un altre candidat d'ECP.

Si fem una mica de política ficció i traslladem els resultats del 20D al Congrés a unes hipotètiques eleccions municipals mataronines, ECP hagués obtingut 7 regidors, 5 el PSC, 4 Ciutadans, 4 ERC, 4 Democràcia i Llibertat, i 3 el PP. Les esquerres, indubtablement, van guanyar el passat diumenge a Mataró, i en aquest suposat consistori podrien formar govern. Imaginin que hagués passat el passat mes de maig si VOLEMataró hagués volgut participar en una candidatura de confluència, com proposaven ICV i EUiA, i no hagués optat per anar en solitari. Però això, com diem, és política ficció, un exercici per passar l'estona i poca cosa més. A més sabem que darrerament els resultats varien molt entre uns comicis i uns altres.

Algunes valoracions en clau general: la fi del bipartidisme és un fet i tot sembla indicar que ha arribat per quedar-se. Els pactes i els acords (per activa o per passiva) seran, doncs, obligatoris a l'hora de formar govern i investir un nou president (o presidenta). Con ha dit el periodista Enric Juliana, Espanya s'italianitza, però el problema és que aquí no hi ha italians per governar-la. El PP, malgrat ser la força més votada a Espanya, perd 63 diputats i no ho tindrà fàcil per fer Mariano Rajoy president. Ciutadans es queda lluny dels resultats que moltes enquestes pronosticaven i no serà decisiu, mentre que qui tindrà la clau serà el PSOE, segona força al Congrés, però havent perdut 20 diputats. El vencedor moral de la nit, sense dubte, va ser Podemos, a qui la campanya electoral se li va fer curta. Ah, i un cop més es posa de manifest el frau democràtic de la llei electoral espanyola i la sobrerepresentació de les circumscripcions més petites. No em cansaré de repetir que la culpa no és de la Llei d'Hondt, que tant es cita darrerament sense conèixer-la, sinó d'aquesta sobrerepresentació! Pensin que a Izquierda Unida cadascun dels seus diputats li ha costat uns 400.000 vots, mentre que altres forces en tenen prou amb 60.000.

Els possibles escenaris de futur són, al meu entendre, aquests tres: 1) un acord (per acció o per omissió) PP-PSOE que faci Rajoy (o una altra persona, ull!) president/a; 2) un acord PSOE-Podemos-IU-forces nacionalistes; 3) noves eleccions. Crec que la segona opció és altament improbable, així que d'entrada la descartem. La primera pot produir-se perfectament, però opino que el PSOE podria cavar la seva tomba si fa president algú del PP, sigui Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría o qualsevol altre. El sorpasso de Podemos en el futur estaria servit. A més, estaríem davant d'una fragilitat molt gran del nou govern i la legislatura segurament no tindria un futur massa llarg. Un mandat de transició, podríem dir. Però crec que igualment aquesta opció és la més probable. El politòleg Pepe Fernández-Albertos ho diu ben clar: "si ens atenem a la lògica política, el més probable és que el PSOE no impedeixi un govern del PP". Polítics veterans com Julio Anguita s'han expressat en termes similars. Si en dos mesos, a comptar a partir del primer debat d'investidura, no hi ha president o presidenta (això seria cap a mitjans de març), es convocarien automàticament noves eleccions. Aquesta seria la tercera opció. Una opció que no hem de descartar i que produiria uns resultats incerts. Molt probablement el més perjudicat seria Ciutadans, perquè molts dels seus nous votants tornarien a votar el PP, mentre que Podemos podria estar en situació de superar el PSOE, més encara si arribés a un acord amb Izquierda Unida, un cop les dades han demostrat que allà on hi ha confluències els resultats són molt millors. Estic absolutament que Pablo Iglesias i companyia volen eleccions novament, i com més aviat millor. Veurem com evolucionen les converses entre els diferents dirigents polítics. Encara poden produir-se sorpreses.

A Catalunya, el resultat d'ECP ha estat espectacular. Una gran victòria, sense discussió. El grup català més important al Congrés serà el seu. La defensa prioritària dels drets socials i la reivindicació referèndum ha seduït molts votants que el passat 27 de setembre no van fer confiança a Catalunya Sí Que es Pot. De fet, les dades demostren que molts que llavors van votar Ciutadans ara han optat per ECP. La participació d'Ada Colau i la seva gent en la campanya també ha ajudat, indubtablement. La realitat és que a Catalunya les esquerres han vençut amb claredat. Per a determinats sectors de l'independentisme, la pantalla del dret a decidir ja estava superada, però l'autogol de la declaració d'inici del procés d'independència del passat 20 de novembre i el sainet de les negociacions entre Junts pel Sí i CUP han posat de manifest la dificultat de fer la independència sense l'aval d'un referèndum i amb uns diputats que representen menys de la meitat de la societat. El fracàs estrepitós de Democràcia i Llibertat, nova marca de CiU, només fa que posar de manifest que la pantalla que sí que està definitivament superada és la de fer Mas president. ERC, que ha obtingut un molt bon resultat, ho hauria de tenir clar. Els resultats del 20D desacrediten la via unilateral a la independència i reforcen el retorn a la reivindicació del referèndum, d'on mai no hauríem d'haver sortit. Ara bé, cal tenir en compte que a determinats sectors de l'independentisme els desmunta el seu discurs i el seu imaginari que un noi de Vallecas (i ara també 69 diputats al Congrés espanyol!) defensi que Catalunya és una nació i que té dret a decidir el seu futur.

Seguin i observin, l'espectacle en les properes setmanes serà apassionant. O com a mínim, entretingut. El cert és que els ciutadans i ciutadanes ens hi juguem molt.