Els Pastorets de Mataró mantenen la supremacia a nivell català

L'Espectacle del Nadal a Catalunya. Aquest és un dels eslògans amb què es promocionen els Pastorets de Mataró de la Sala Cabañes des de fa uns anys. El fet és que un recorregut per altres escenificacions –escollides en funció de la seva antiguitat, pressupost i assistència de públic– que durant el Nadal es fan a altres localitats catalanes permeten constatar que els de Mataró continuen sent, i amb diferència, l'espectacle de referència a tot el país.

L’Ametlla de Merola. Aquesta colònia industrial que es troba a vint quilòmetres de Manresa acull una representació prou digna si es té en compte el nombre d’habitants del poble –uns tres-cents. L’aforament, de més de cinc-centes cadires, obté una bona entrada en les sis representacions que es fan. Els decorats mereixen també un punt favorable així com la possibilitat d’escollir, a través d’Internet, el dia i la butaca on l’espectador vol seure. En la part negativa, l’absència d’un fil narratiu entre totes les escenes resta valor a la peça, que combina de forma estrambòtica trossos on el so està gravat i altres en què no. El text que s’escenifica, La Flor de Nadal, és un compendi de diferents versions i acaba marejant el públic pels seus salts narratius.

El Vendrell. Els del Vendrell són, amb diferència, els més fluixos dels espectacles comparats, tot i que en efectius humans i en la capacitat del teatre s’apropen als de Calaf o als de Mataró. El mal ús de peces com Així parlà Zaratustra a l’inici de l’obra –en un prefaci bíblic representat de forma absolutament carrinclona– constitueix un mal presagi per a una obra que acaba naufragant amb la seva pretensió de fer riure a cada moment –cosa que no es deu al text sinó a les ganes d’improvisar. Per si fos poc, el teatre que acull les representacions, La Lira, està força mal equipat. La nota positiva la constitueix la interpretació musical d’un fragment de l’oratori El pessebre, del vendrellenc Pau Casals.

Calaf. En aquesta població de la comarca de l’Anoia s’escenifica la versió tradicional de Folch i Torres, presentada com un conte que l’àvia explica a dos menuts durant la Nit de Nadal. Aquests Pastorets són els únics realment comparables als de Mataró i per exemple no tenen res a envejar-los en aspectes com els del so o el cor que canta les cançons de l’espectacle. El teatre on es fa la funció, el Casal de Calaf, impressiona per la seva majestuositat, mentre que el vestuari –com en la resta de casos comentats– deixa força a desitjar. En la part negativa, l’excessiva voluntat de «catalanitzar» un espectacle que teòricament està emplaçat a milers de quilòmetres de Catalunya.

Mataró. La Sala Cabañes té el mateix aspecte de sempre, el text de Ramon Pàmies no ha canviat ni una coma, i els decorats són els mateixos. Però els Pastorets han aconseguit, sense canvis radicals, adaptar-se a nous públics i modernitzar la seva imatge en aquesta temporada. La part que en surt més beneficiada és el pròleg, sobretot per la contribució a l’espectacle de la coreògrafa Maria Rovira, que ha modernitzat els balls de follets, bruixes i dimonis. La innovació ha arribat també a moments concrets com les diferents aparicions dels àngels. A banda d’aquestes novetats, Els Pastorets de Mataró continuen conservant dos dels elements que els diferencien de la resta de representacions. Per una banda, la música del mestre Torra interpretada en directe i, per l’altre, l’equilibrada combinació entre el drama i les escenes còmiques.